Una nova oportunitat per reindustrialitzar-nos

La pandèmia de la covid-19 ha comportat una crisi sanitària, social i econòmica, que ha generat en els primers moments desabastiment d’aliments i, sobretot, d’equipaments mèdics bàsics (respiradors, mascaretes i bates) i després de vacunes. Aquestes mancances han evidenciat els desavantatges de la globalització i de l’actual model internacional de les cadenes de producció i distribució, esquema en el que el continent asiàtic ha pres el lideratge mundial als països desenvolupats, especialment Europa.

Amb la recuperació econòmica dels últims mesos, s’ha produït una crisi d’aprovisionament de primeres matèries i components a escala internacional, per l’impuls de la demanda i pels colls d’ampolla en l’oferta, agreujada per problemes amb el transport marítim i la logística. Un exemple il·lustratiu el tenim en la manca de semiconductors en les cadenes de producció, que aturen el muntatge de vehicles i, en cascada, l’activitat de molts subministradors de productes i peces per a aquests. De fet, la bretxa de lliurament de comandes de xips ha passat d’unes 13 setmanes a més de 25 (de tres a sis mesos), darrerament. De fet, en l’actualitat, bona part de la indústria de l’automoció s’està veient afectada per aquest fenomen de desabastiment, però també altres àmbits, com per exemple, el metall, l’electrònica, el plàstic o l’embalatge. Aquest panorama torna a evidenciar el costat fosc de la globalització i de l’excessiva dependència que el món té de determinats proveïdors i països, moltes vegades allunyats.

Quan les fàbriques estan lluny i la distància es converteix en un problema de temps, capacitat de resposta i despeses de transport, es produeixen desajustos en les cadenes de valor de les empreses

La crisi provocada per la pandèmia i la crisi d’aprovisionaments posa en qüestió tota la indústria europea, i, també, el canvi de model econòmic i social que es vol impulsar via les transicions energètica i digital. A més, accentua els dubtes de les estratègies de deslocalització (offshoring) dutes a terme a finals del segle passat i durant els primers 20 anys del present, en favor de països d’altres continents. I és que quan les fàbriques estan lluny i la distància es converteix en un greu problema en temps, capacitat de resposta i despeses de transport, es produeixen importants desajustos en les cadenes de valor de les empreses, inflacionant els seus costos. Recordem les mascaretes transportades en avió o la pujada del preu dels contenidors en transport marítim -que s’han multiplicat per més de quatre el darrer any-.

En aquest context, trontolla l’actual model econòmic mundial i l’anomenada divisió internacional del treball, i s’obre una gran oportunitat per a la Unió Europea i la seva reindustrialització, amb relocalització d’activitat (onshoring i nearshoring) inclosa. Així ho ha entès la Comissió Europea, com va manifestar la seva presidenta, Ursula von der Leyen, en el seu discurs sobre l’estat de la Unió el passat 15 de setembre, anunciant l'European Chips Act, i, també, alguns països del continent. França, per exemple, va anunciar el passat 12 d’octubre el pla França 2030, d’uns 30.000 milions d’euros, que cerca combinar reindustrialització i innovació, amb l’objectiu d’assolir el lideratge internacional i sobirania tecnològica i econòmica capaç de superar vulnerabilitats i febleses que els últims temps s’han posat en qüestió (material sanitari, semiconductors, bateries elèctriques, energia, matèries bàsiques…).

La reindustrialització necessita recursos, cosa que vol dir diners, però també primeres matèries, tecnologia i talent

Evidentment, la reindustrialització no està exempta de riscos. En primer lloc, convé apuntar que necessita temps per materialitzar-se, requereix un horitzó temporal mitjà o llarg (entre quatre i sis anys com a mínim, per exemple). Això implica definir un pla d’acció que sigui clar en els objectius -quantitatius- que cal perseguir i en les mesures que faran possible el seu assoliment. Sempre és millor poques accions, transformadores, transversals i ben dotades econòmicament, que un ventall ampli de petites mesures no alineades amb finalitats concretes. Un segon risc per tenir present és que un procés de reindustrialització trencarà a nivell internacional l’statu quo social i econòmic de blocs i de països, amb conseqüències geoestratègiques i amb efectes macroeconòmics no sempre positius (pujada de la inflació, canvis en la política monetària, major intervenció pública, conflictes, moviments demogràfics…).

D'altra banda, no es pot oblidar que la reindustrialització necessita recursos, cosa que vol dir diners, però també primeres matèries, tecnologia i talent. No podem anar endavant si no mirem amb què comptem darrere. Finalment, cal qüestionar-se si un procés d’aquest tipus pot retardar els reptes mediambientals i energètics que ens hem marcat com a societat o bé si, en altre sentit, se’ns obre una oportunitat per impulsar noves iniciatives en aquests àmbits. És a dir, la reindustrialització pot treure recursos dels reptes mediambientals i energètics o es poden aprofitar aquests per promoure aquella en una direcció determinada. Per exemple, es pot potenciar el recurs i ús de les energies renovables i, a la vegada, estructurar una indústria –i uns serveis– especialitzada en aquestes.

Catalunya té una gran oportunitat en aquest context per impulsar el seu teixit productiu i fer que la indústria torni a assolir el protagonisme que a tots ens agradaria dins de la societat. No podem oblidar que el 2000 contribuïa directament a prop del 27% del PIB i ara només aporta el 19,8%. Molts volem que s’incrementi, com a mínim, fins el 25%. I això amb una fisonomia estructural en la qual predominin les activitats d’elevat contingut tecnològic, de demanda forta i exportadores. La reindustrialització a Catalunya necessita la complicitat de tots i un clar compromís governamental al més alt nivell, que es visualitzi en les dotacions pressupostàries que siguin necessàries per als propers anys.