La meva especialitat és això de les marques, acompanyant a les empreses en estratègies amb propòsit, que donin sentit i volum a la seva activitat econòmica, cap a un futur més sostenible i humà. També acostumo a parlar sobre el lideratge femení a l’entorn professional i m’havia preparat un títol per a aquest article que deia així: “Quan la marca és una dona sandvitx". Però l'altre dia la Mercè Pérez Salanova, investigadora, doctora en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i especialitzada en envelliment, em va fer canviar d’opinió.
Fa un temps, a Suara Cooperativa em van encarregar el llançament de l'Aliura, el portal de referència sobre la dependència a Catalunya. Entre els objectius hi havia donar visibilitat al que s'anomena la generació sandvitx, aquella etapa de la vida en què les persones, majoritàriament dones, han de cuidar els pares i mares que perden autonomia, mentre encara tenen fills i filles dependents a càrrec.
"Les persones, majoritàriament dones, han de cuidar els pares i mares que perden autonomia, mentre encara tenen fills i filles dependents"
Les persones sandvitx pateixen situacions d'estrès, angoixa i soledat que poden allargar-se mesos i anys i que cal atendre, també des de l’esfera pública. Dit altrament: qui cuida a les persones que cuiden? Per donar visibilitat a aquestes dones i conscienciar a la societat d’aquest problema, fa poc vam organitzar la taula rodona Dona sandvitx, un pilar invisible a l’Ateneu Barcelonès, en col·laboració amb el diari Ara.
Una de les ponents convidades, la Sra. Pérez Salanova, va ser especialment encertada quan va fer menció de “l’orgull de cuidar” en comparació amb “l’orgull gai”. En el passat, l'homosexualitat havia estat considerada una malaltia mental o una desviació moral. Durant el segle XX va haver-hi diferents factors que van portar a un canvi de percepció, des d’allò dels “invertits” o “maricons” cap a “l’orgull gai”.
En titulars, aquests canvis van ser: els moviments de drets civils dels anys 60, la despatologització com a malaltia i la despenalització, l’educació i sensibilització després de la sida, el matrimoni igualitari, etc. Tot plegat per aconseguir l’anomenat “orgull gai”, que llueix grans banderes de tots els colors i tres premisses:
- La gent hauria d'estar orgullosa de la seva identitat d'orientació sexual i de gènere.
- La diversitat és un do.
- L'orientació sexual i identitat de gènere són inherents i no poden ser alterats intencionalment.
Com s’explica a 10 porqués para la igualdad, “les dones han fet un recorregut a l'espai públic que no es correspon amb el realitzat pels homes al privat".
Mercè Pérez feia una crida a fer valdre social, econòmicament i políticament el fet de cuidar les persones en l’esfera privada, tant com es fa valdre el poder d’influència, la competitivitat o la productivitat en l’esfera pública. Quin encert! Perquè la gent hauria d'estar orgullosa de cuidar als éssers estimats, perquè cuidar és gratificant i tots en podem aprendre, perquè la plenitud de les persones està en l'equilibri entre el ser (associat a l’entorn privat) i el fer (a l’entorn públic).
I perquè en resum això de cuidar-nos, això que ens fa més humans, sigui percebut i reconegut públicament algun dia com un gran valor i no com un llast.
Amb molt d'orgull.