Paradoxes en l'esgotament de recursos

Poc a poc, persones i governs anem sent més conscients de la impossibilitat d’aconseguir uns nivells de benestar suficients a la Terra per a una població que pot arribar a 9.000 o 10.000 milions, si continuem amb l’estil de vida i de consum que tenim les actuals societats desenvolupades. L’esgotament d’alguns recursos naturals, la impossibilitat d’eliminar els residus que provoquen un progressiu escalfament del planeta i l'inacceptable manteniment d’uns grans nivells de desigualtat entre persones i territoris, són tres dels aspectes que ens porten a la insostenibilitat del planeta per a la nostra espècie. Patirem molt les properes dècades per trobar processos d’adaptació per fer front a aquests tres reptes. En aquest article vull parlar només del primer, explicant dues paradoxes i fent després algunes reflexions al respecte.

1. L’espècie humana i els recursos naturals. És evident que sense una utilització intensa de recursos naturals, originals o transformats, ni la nostra vida ni el benestar serien possibles. Per això és tan important saber amb què comptem i com hem d’utilitzar-ho. El progrés tecnològic ens ha permès descobrir recursos, transformar-los per ser útils i fins i tot produir-los artificialment (revolució agrícola i revolució industrial). Però les reserves naturals segueixen sent absolutament imprescindibles.

Les dues paradoxes que vull comentar es refereixen als combustibles fòssils i als minerals. La progressiva explotació de reserves, primer de carbó i més recentment de petroli i de gas, va permetre disposar de grans quantitats d’energia per a ús personal i també per transformar molts recursos minerals, com compostos de ferro, de plom, d’alumini o d’altres metalls, en objectes i màquines útils.

La paradoxa és que podrem reduir el consum dels recursos minerals actuals, però augmentant molt la utilització d'altres menys corrents, com el liti

En el cas dels combustibles, una de les bases del creixement de la societat industrial, vàrem tenir una alarma important a meitat del segle passat sobre la urgència de “posar límits al creixement” a causa del possible esgotament de les reserves conegudes. S’han anat descobrint i explotant noves reserves, però paral·lelament s’ha anat prenent consciència de les conseqüències nefastes de les emissions de gasos que produeix la combustió. Allà on dèiem amb preocupació “ens costa saber com ens ho farem si ens quedem sense petroli”, ara hem de dir: “Intentem que tot el petroli que tenim o descobrim no surti d’allà on és". La paradoxa és també que, malgrat el canvi, segueix sent vàlida la necessitat de “viure sense petroli” encara que per raons ben diferents que les de fa 50 anys.

Respecte als recursos minerals, entrem també en una nova  etapa. Els processos d’obtenció d’aquests recursos i la transformació en eines útils per al benestar són una de les primeres causes del gran consum d’energia i, per tant, hem de reaccionar, per una banda, passant progressivament de “la possessió per part de les persones d’eines materials” a “l’accés a serveis”, tant de caràcter individual com sobre tot col·lectiu. Per una altra banda, podem utilitzar intensament les noves tecnologies “digitals” que, amb molt menys consum d’energia, ens permeten també resoldre les nostres necessitats. La paradoxa en aquest cas és que podrem reduir el consum dels recursos minerals actuals, però augmentant molt la utilització d’altres menys corrents, o molt poc corrents, com el liti, el titani, el manganès, el cobalt, el platí o alguns altres gairebé desconeguts... Els necessitem per dues raons: per tenir bateries on emmagatzemar energia elèctrica en moments en què no es rep del sol o del vent, i per la fabricació i la utilització de molts aparells relacionats amb la generació, l’emmagatzematge, la transmissió i la recepció d’informació. Aquests dies estem vivint una mostra de col·lapses i colls d’ampolla a causa de la manca de recursos d’aquest tipus i al control que hi ha de la seva disponibilitat.

Hauria de ser valorat com un factor molt positiu la no excessiva concentració geogràfica en l'existència de recursos

2. Precaucions en el disseny. La transformació energètica i la transformació digital són dues obligacions indiscutibles i urgents, tant a nivell de governs com a nivell privat. No fer-ho portaria unes grans dificultats al planeta i a tota la humanitat, i un enorme creixement de les desigualtats que no seria sostenible. Però cal que el disseny del futur, a més d’aprofitar les noves capacitats que ens ofereixen els nous descobriments i les noves tecnologies, tingui en compte lliçons que podem aprendre del que darrerament ens ha passat. N’enuncio només quatre.

• Sempre que sigui possible, hem d’evitar noves sorpreses com han estat les conseqüències climàtiques no esperades de les emissions de CO2. La recerca científica sobre possibles dificultats de futur té aquí un paper importantíssim.

És imprescindible que es reprengui, si pot ser a major velocitat, el procés de disminució de les desigualtats a nivell mundial que es va tenir a la segona meitat del segle XX

• A l'hora de dissenyar aparells, cal augmentar el coneixement de les reserves existents d’alguns dels nous materials que contenen, per evitar esgotaments prematurs, per descartar-los o per tenir preparats substituts.
• En aquest mateix sentit, hauria de ser valorat com un factor molt positiu la no excessiva concentració geogràfica en l’existència de recursos, per evitar temptacions de control que poden portar a enfrontaments perillosos, com s’han viscut els dos segles passats.
• És imprescindible que es reprengui, si pot ser a major velocitat, el procés de disminució de les desigualtats a nivell mundial que es va tenir a la segona meitat del segle XX, de manera que arreu tots vegin perspectives de millora i no calgui establir mesures molt discutibles per evitar excessius i incontrolats moviments migratoris.