La setmana passada es van fer públics els béns patrimonials dels diputats al Parlament de Catalunya. Diuen que és un acte de transparència. Ignoro perquè s’anomena transparència a un acte de pura xafarderia informativa. Jo ja en tindria prou que els comptes dels diputats estiguessin subjectes a auditories i, en cas de falta, que anessin als tribunals sense possibilitat de ser aturats. No necessito detalls de res. Personalment, penso que donar carnassa populista a tertulians radiofònics és una insensatesa.
Temo molt que darrere de tota aquesta pantomima hi ha l’enveja xafardera mediterrània, barrejada amb el progressisme descordat que tant agrada en aquest país. Tot molt típic. Ho dic perquè estic gairebé segur que aquestes normes han estat implantades per aquells que tenen la feina de diputat com a últim recurs. M’explico. Fa uns anys, en constituir-se l’ajuntament d’un poble que conec bé, es van assignar unes primes als regidors per assistència als plenaris. No gran cosa, uns 100 euros. La gent del poble n’anava plena d’aquesta notícia. El comentari més assenyat me’l va fer l’amo de la ferreteria. Em va venir a dir: “Saps que és el pitjor de tot plegat? Doncs que el motiu d’haver-se implantat aquests 100 euros és que, per a massa regidors, aquests diners li són vitals. I així va la governança”.
"Ningú mal pagat en el nivell que li correspon fa una feina ben feta"
La desbocada carrera populista dels nostres diputats té conseqüències. I la primera cosa que palma és la qualitat legislativa. Ningú mal pagat en el nivell que li correspon fa una feina ben feta. I si accepta la feina de bon grat és que estem davant d’un element que no té on anar a treballar. Sento ser tan cru, però només cal veure els resultats produïts per les cambres legislatives espanyoles -inclòs el Parlament de Catalunya, és clar-. Lleis mal girbades, retard en la transposició de normes europees, no adequació al dret internacional, etc. No tot és culpa dels jutges, ni de bon tros.
Si mirem els salaris dels parlamentaris d’alguns països veïns, quedarem esfereïts. Observin:
Font: web dels parlaments corresponents. Xifres arrodonides.
Tenim, doncs, un Parlament que és ostatge de la demagògia populista, la d’aquells que difícilment trobarien una altra feina. És així que, amb l’ajut de la partitocràcia provocada per un nefast sistema electoral, el nivell ha anat baixant fins a límits difícilment suportables. Amb les corrupteles lògiques que sempre envolten un col·lectiu mal pagat en origen. Per això apareixen casos de despeses no justificables, dietes per desplaçament de gent que viu a Barcelona, tolerància amb funcionaris amb els quals es manté una conxorxa indignant, maniobres per estar a la mesa del Parlament com a premi del partit -un secretari de la mesa guanya 53.000 euros, molt més que els 35.000 d’un diputat normal-. Només uns quants, poquíssims, fan de parlamentari quan podrien tenir uns emoluments més elevats en una altra feina. I aquesta actitud pot ser tan lloable com vulguin, però la democràcia no pot viure de la caritat d’uns pocs. De la mateixa manera que l’almoina no substitueix els serveis de l’estat del benestar. El món evolucionat no funciona així.
"La democràcia no pot viure de la caritat d’uns pocs"
Veient les declaracions de patrimoni dels diputats -el seu nivell econòmic- es posa al descobert que per a la majoria d’ells allò que cobren com a diputats és molt més que al que podran aspirar mai en la vida civil. Aquesta realitat posa els diputats en mans dels partits que esdevenen “la gran patronal” de la casta parlamentària. Allò que fa que els diputats defensin els interessos de l'amo, que és el partit, i no pas els de l’elector. Amb els salaris del Parlament s’ha aconseguit el pitjor. No es pot pagar prou com per atraure el ciutadà professionalment madur que té experiència i és bo -allò que en anglès es diu seniority- i, per contra, el salari és excels per als arreplegats de partit que saben que mai més el tornaran a guanyar -llevat que el partit els entafori en algun càrrec públic, o privat agraït pels “serveis prestats” per partit-. I d’aquí tota la demagògia que surt de la verborrea parlamentària catalana: “Ho fem pel país!”, “hem d’evitar que entrin al Parlament els representants del capital!”, etc.
Hem anat baixant el llistó fins a convertir el Parlament en el gran premi dels mediocres. La seva productivitat és llastimosa si la comparem amb la d’altres parlaments veïns. Es materialitza la famosa frase cubana: “Fidel hace ver que nos paga, y nosotros hacemos ver que trabajamos”. És la tònica general del país. El patró paga poc sabent que els resultats de la feina no seran brillats; mentrestant, l’empleat no es posa mai gallet perquè sap que la feina que fa no està a l'altura com per poder reclamar res. Un cercle laboral viciós per un país el Parlament del qual n’és el portaveu.