Per què les dones no poden programar?
09
de Juny
de
2016
Act.
09
de Juny
de
2016
Per què hi ha tan poques dones programadores en proporció als homes? I científiques? Per què hi ha tan pocs negres astrofísics? Qui més qui menys s'ha fet aquestes preguntes i qui més qui menys a l'hora de respondre-les ha tirat d'estereotip o, com a molt, de cerca a Google. Ara fa 15 dies Girls Who Code (Noies que programen), una organització sense afany de lucre que treballa per trencar la barrera de gènere en el món de la tecnologia, responia la qüestió en una sèrie de vídeos satírics a YouTube que s'han convertit en virals.
Els vídeos estan protagonitzats per noies adolescents que expliquen en primera persona les raons per les quals noies com elles no poden programar: "Em molesten les pestanyes per mirar la pantalla", "quan miro el teclat em veig la canalera i em distrec" o "quan no estic menstruant estic ovulant". Una gran campanya.
Efectivament hi ha moltes menys dones programadores que homes. Les xifres no admeten matisos: per cada dona que es gradua d'informàtica, hi ha cinc homes. Segons dades de l'OCDE, l'any 2012, i després de sis anys de decreixement, es van graduar en informàtica a Espanya 1.588 dones, xifra similar a la de 1998. La situació és particularment dramàtica si tenim en compte que és precisament en el sector de les tecnologies de la informació on creix més l'ocupació. Podríem estendre la pregunta a les carreres de ciències i veuríem que les (des)proporcions es mantenen. Per què?
D'entrada podem descartar el cunyadisme biològic que diu que el cervell dels homes ja ve de fàbrica programat per desmuntar un cotxe de joguina i el de les dones per parar taula a les nines. Un estudi liderat per la neurocientífica Dra. Daphna Joel de la Universitat de Tel-aviv va analitzar les característiques dels cervells de 1.400 individus per concloure que entre els cervells d'homes i dones hi ha poques diferències estructurals. Els cervells es distribueixen en un continu que va de la masculinitat a la feminitat, on la banda masculina conté estructures cerebrals més típiques en homes i la banda femenina més típiques en dones. L'estudi demostra que molt pocs cervells —entre un 0% i un 8%— presenten estructures només d'home o només de dona. Bàsicament el que es desrprén de l'estudi és que hi ha moltes maneres de ser home i moltes maneres de ser dona.
Així doncs per què aquest desequilibri? Paradoxalment, la resposta la podem trobar en l'experiència vital d'un home negre, atlètic i de dos metres d'alçada: l'astrofísic i divulgador —l'heu vist a Cosmos— Neil deGrasse Thyson.En una conferència en què participava algú va preguntar als membres de la taula sobre per què hi ha tan poques dones científiques. La pregunta literal va ser "Què passa amb les ties i la ciència?" que pel to i l'elecció de les paraules conté la resposta en ella mateixa. Neil deGrasse va respondre des de la seva experiència amb un irònic i profund alhora: "No he sigut mai dona però he sigut negre tota la meva vida".
A continuació explica que quan era adolescent i deia als seus professors que volia ser astrònom, es quedaven estranyats de què un noi alt i atlètic com ell no es volgués dedicar a l'esport. Va tenir la sort de tenir les idees clares i molta determinació ja de ben jove per poder vèncer els estereotips socials: un noi negre que vol ser científic és el camí de màxima resistència contra les forces de la societat —afirma. El que no sabrem mai és quants com ell, amb les idees no tan clares, van cedir a aquestes forces i es van quedar en jove promesa del bàsquet jugant en una lliga menor.
Els vídeos estan protagonitzats per noies adolescents que expliquen en primera persona les raons per les quals noies com elles no poden programar: "Em molesten les pestanyes per mirar la pantalla", "quan miro el teclat em veig la canalera i em distrec" o "quan no estic menstruant estic ovulant". Una gran campanya.
Efectivament hi ha moltes menys dones programadores que homes. Les xifres no admeten matisos: per cada dona que es gradua d'informàtica, hi ha cinc homes. Segons dades de l'OCDE, l'any 2012, i després de sis anys de decreixement, es van graduar en informàtica a Espanya 1.588 dones, xifra similar a la de 1998. La situació és particularment dramàtica si tenim en compte que és precisament en el sector de les tecnologies de la informació on creix més l'ocupació. Podríem estendre la pregunta a les carreres de ciències i veuríem que les (des)proporcions es mantenen. Per què?
D'entrada podem descartar el cunyadisme biològic que diu que el cervell dels homes ja ve de fàbrica programat per desmuntar un cotxe de joguina i el de les dones per parar taula a les nines. Un estudi liderat per la neurocientífica Dra. Daphna Joel de la Universitat de Tel-aviv va analitzar les característiques dels cervells de 1.400 individus per concloure que entre els cervells d'homes i dones hi ha poques diferències estructurals. Els cervells es distribueixen en un continu que va de la masculinitat a la feminitat, on la banda masculina conté estructures cerebrals més típiques en homes i la banda femenina més típiques en dones. L'estudi demostra que molt pocs cervells —entre un 0% i un 8%— presenten estructures només d'home o només de dona. Bàsicament el que es desrprén de l'estudi és que hi ha moltes maneres de ser home i moltes maneres de ser dona.
Així doncs per què aquest desequilibri? Paradoxalment, la resposta la podem trobar en l'experiència vital d'un home negre, atlètic i de dos metres d'alçada: l'astrofísic i divulgador —l'heu vist a Cosmos— Neil deGrasse Thyson.En una conferència en què participava algú va preguntar als membres de la taula sobre per què hi ha tan poques dones científiques. La pregunta literal va ser "Què passa amb les ties i la ciència?" que pel to i l'elecció de les paraules conté la resposta en ella mateixa. Neil deGrasse va respondre des de la seva experiència amb un irònic i profund alhora: "No he sigut mai dona però he sigut negre tota la meva vida".
A continuació explica que quan era adolescent i deia als seus professors que volia ser astrònom, es quedaven estranyats de què un noi alt i atlètic com ell no es volgués dedicar a l'esport. Va tenir la sort de tenir les idees clares i molta determinació ja de ben jove per poder vèncer els estereotips socials: un noi negre que vol ser científic és el camí de màxima resistència contra les forces de la societat —afirma. El que no sabrem mai és quants com ell, amb les idees no tan clares, van cedir a aquestes forces i es van quedar en jove promesa del bàsquet jugant en una lliga menor.