La nova edició de l’Observatori de la Morositat de Cepyme, corresponent al segon trimestre de l’any, ens deixa alguns destacats preocupants que confirmen el que des de Cecot anem alertant ja fa setmanes: l’increment del risc de viabilitat de les petites i mitjanes empreses. Actualment, les pimes viuen una crisi de rendibilitat que posa en risc la seva continuïtat que, més enllà de les disrupcions econòmiques, tecnològiques i socials de l’era postcovid, venen provocades per un difícil escenari financer fruit de les complicacions generades per la morositat, la inflació i el tipus d’interès.
Per començar, tot i que el Període Mitjà de Pagament (PMP) ha mantingut la seva tendència decreixent durant aquest segon trimestre, situant-se en gairebé 75 dies a Catalunya i 81 dies a Espanya, encara és molt superior al màxim legal de cobrament fixat en 60 dies. A més, aquesta reducció no s’ha produït entre les microempreses que, contràriament a veure escurçats els seus terminis de cobrament, han patit l’increment del seu PMP. Moltes intenten escurçar-lo, també per evitar la pèrdua de valor per l’efecte de la inflació, però els és gairebé impossible per la seva dèbil posició de negociació.
"Les pimes viuen una crisi de rendibilitat que posa en risc la seva continuïtat"
D’altra banda, el deute comercial del conjunt de les petites i mitjanes empreses espanyoles ja supera els 180.000 milions d’euros: 110.000 de micro i petites empreses (12% més que l’any anterior), i 70.000 de les mitjanes (5,5% més). A sobre, aquest endeutament ara va acompanyat d’un encariment. La pujada dels tipus d’interès ha provocat que el cost financer d’aquest deute s’hagi duplicat en tan sols 1 any, arribant als quasi 2.400 milions d’euros, la xifra més elevada des de setembre de 2009. Tal com apunta l’Observatori, l’any passat un préstec de 250.000 euros tenia un cost d'un 1,8%, mentre que aquest segon trimestre del 2023 s’ha encarit fins al 4,6%.
A tot això cal sumar-hi l’encariment d’altres despeses d’energia, laborals i matèries primeres. Una situació provocada per la inflació acumulada d’aquests últims mesos. Aquesta confluència de factors suposa un alt cost per a les empreses, especialment per les més petites, que compten amb recursos limitats i que cada cop els costa més negociar l’accés al finançament tan necessari per mantenir les seves operacions. A més, es veuen obligades a repercutir els increments de costos als preus de venda final, però aquesta translació no és ni immediata ni automàtica, i no totes les empreses i tots els sectors poden fer-ho, i han de suportar-ho a compte dels marges i rendibilitat.
"El deute comercial del conjunt de les petites i mitjanes empreses espanyoles ja supera els 180.000 milions d’euros"
Sota aquest escenari ens preguntem, fins on podrà el Banc Central Europeu continuar amb l’encariment del preu del diner? Cada cop són més les veus autoritzades, també des d’institucions econòmiques internacionals, que apunten cap a un escenari de recessió mundial. La teoria clàssica ens diria que un escenari de contracció econòmica generaria pressió sobre la inflació i, per tant, els Bancs Centrals haurien de frenar les pujades dels tipus d’interès després de mesos d’increments consecutius.
Però la veritat és que no sembla que tingui intenció d’aturar-ho i és conegut que existeix un intens debat intern sobre quina decisió haurien de prendre. En aquest entorn postpandèmic de permacrisi i volatilitat, és possible diagnosticar l’economia actual d'acord amb els criteris i patrons tradicionals? Serviran les receptes clàssiques per combatre els efectes negatius de l’encariment disparat? Haurem d’esperar per veure quines teories pesen més al màxim organisme financer, i quines conseqüències tindrà per la viabilitat del nostre petit i mitjà teixit empresarial.