La pista, eina de distracció

Mentre es redactava l’Estatut actualment en vigència -és a dir, abans que el capessin a Madrid- vaig parlar amb algun dels ponents. I em vaig prometre a mi mateix que si aquell estatut no aconseguia la transferència de la gestió dels aeroports per a la Generalitat, jo no confiaria mai més en els nostres polítics. I així va ser. No es va aconseguir la transferència de la gestió i, en conseqüència, jo mai més he confiat en els nostres polítics. És trist que jo hagi perdut aquesta confiança? Si, molt. Però més trist és no tenir la gestió dels aeroports. I molt més perjudicial, per descomptat.

El problema que pateix el món econòmic català és que comprova cada dia com aquells que s’haurien de trencar la cara pel interessos del país, en fan renúncia i miren de tapar-ho amb altres moviments polítics que ens fan baixar, cada cop, un esglaó més en l’escala de renúncies. O sigui, volen fer veure que s’han dutxat però simplement es posen colònia. El tema no té solució. Amb el temps, però, aconsegueixen, per cansanci, que ens oblidem de les obligacions dels nostres governants. I és que arriben a fatigar. No paren en la seva creuada de voler distreure’ns.  Com bé va dir Alexandre Dumas fill: Je préfère le méchant à l'imbécile, parce que l'imbécile ne se repose jamais ("Prefereixo el malvat a l’imbècil, perquè l’imbècil no descansa mai").

Els de Madrid en la més pura voluntat de voler humiliar el país han posat un català al front dels que es neguen al traspàs

La veritat és que han reeixit a que discutim sobre com ha de ser la maleïda tercera pista del Prat per tal que no molesti a uns veïns que van comprar uns pisos sobre uns terrenys on no s’havia d’haver edificat mai -concretament a Gavà, ciutat de l’actual ministra de foment on el PSOE domina el galliner de fa anys. I ens hem oblidat del veritable problema: la gestió de l’aeroport. Però ja ni ho reclamem. Els de Madrid en la més pura voluntat de voler humiliar el país han posat un català al front dels que es neguen al traspàs. El senyor Lucena que, com tothom sap, per currículum, és un geni de les infraestructures. I aquest, per acabar de reblar el clau de l’anticatalanisme, va nomenar el senyor Duran Lleida com a membre del consell d’administració -actualment, però, l’han “desplaçat” a Brasil. Tot plegat, vergonyant.

Fa uns dies es van reunir algunes patronals (la Cambra, Pimec, Amec, Femcat i Cecot; però no pas Foment, atenció) per reclamar, un cop més, allò que no reclamen els nostres polítics: que Catalunya recapti els impostos i que s’acabi, d’una vegada per sempre, el drenatge fiscal que ens ofega. Vostès han sentit darrerament que algú del nostre govern piuli respecte a aquest tema? El donen per perdut.

L’actual govern espanyol s’aguanta gràcies als catalans. Quan es va “negociar” l’actual estatut les relacions entre Catalunya i el govern espanyol eren immillorables. Era l’època del “¡Apoyaré!”

L’actual govern espanyol s’aguanta gràcies als catalans. Quan es va “negociar” l’actual estatut les relacions entre Catalunya i el govern espanyol eren immillorables. Era l’època del “¡Apoyaré!”. Ho recorden? Què en vam treure? Ara som decisius, sembla. S’aproven tota mena de lleis sobre relacions entre gèneres que, no exagero gens, estan causant una certa paüra a Europa. No cal dir que els catalans, faltaria més, les votem amb entusiasme -no fos dit que no som prou progres. Els més progressistes del món.

Total que a Madrid hi ha una taula on es negocien coses, no sé quines. Llegint la nostra incondicional premsa sembla que aquesta mesa està formada per malvats i, diguem-ne, per bons -un eufemisme- que sembla que som nosaltres. Els advocats del pobres. Però saben que els dic? Que prefereixo el malvat. Ell, al menys, hi guanya.