Plans industrials
19
de Juny
de
2015
Comença a ser prou conegut que el govern de Catalunya impulsa una ambiciosa estratègia industrial amb el doble objectiu d'eixamplar el pes de la indústria en la generació de riquesa del país i de reforçar els valors col·lectius positius que estan associats a la societat i a la mentalitat industrials.
Enmig del procés de debat, de difusió i de realització d'aquesta estratègia industrial, les persones més encuriosides per l'acció pública hauran sentit parlar de l'estratègia SMARTCAT, del pla d'economia verda i circular, del programa d'eficiència energètica a la indústria, de l'estratègia d'especialització intel·ligent (RIS3CAT)... i poden arribar a preguntar-se si no hi ha inflació planificadora i dispersió en les iniciatives del govern.
Encara que sembli contrari a la intuïció, vull indicar que no. Que, fins i tot, cal esperar més plans en els pròxims mesos. No hi ha inflació ni hi ha dispersió perquè tots ells són instruments que es compenetren, que han estat debatuts per les mateixes persones, de diferents unitats del Govern, i que la seva virtut particular és posar l'accent en un aspecte principal. No es trobarà, doncs, contradicció entre les mesures proposades a un lloc i les indicades a un altre.
L'esforç de coordinació ha estat, a més de real, sincer. També ho ha estat la filosofia que impregna aquests documents, resumible en dos punts:
•Cal identificar actuacions concretes, que siguin eficaces i que puguin ser suspeses o substituïdes si no obtenen els resultats pretesos. En aquest sentit, doncs, no són plans dogmàtics ni s'avaluen al final. Ben altrament, hi ha una voluntat d'observació i de revisió permanents, sempre orientada a obtenir els millors resultats per a la indústria.
• No n'hi ha prou amb un impuls públic sinó que és imprescindible un lideratge privat. Per això, s'assumeix que el rol de les administracions és facilitar, coadjuvar, aglutinar, catalitzar, incentivar... però, a l'hora de la veritat, un país és industrial perquè té indústries, perquè té empresaris que decideixen fer indústries.
Aquesta filosofia de treball es completa amb uns propòsits també molt clars. Totes aquestes actuacions han d'estar orientades a un triple objectiu:
1.Guanyar competitivitat. Sobretot amb l'eficiència en l'ús dels recursos i l'energia, amb la innovació, amb la digitalització i amb la millor capacitació de directius i treballadors i l'estímul del talent.
2.Guanyar sostenibilitat. Per tal que la nostra economia participi d'entrada en les grans transformacions que hauran de veure's necessàriament en aquest segle per tal que puguem desactivar amenaces com el canvi climàtic, l'esgotament de recursos essencials o l'aparició de nous riscos tecnològics, una desactivació que només podrà venir a través de nous models productius i de consum.
3. Guanyar prosperitat. Amb la voluntat que el benestar i el benser es distribueixin d'una manera equitativa i suficient entre la gent, amb independència de la geografia, de l'edat o l'estatus social de partida.
En resum, no hi ha molts plans diversos sinó una estratègia de fons amb diferents instruments parcials; l'èxit d'aquesta estratègia depèn de la combinació adequada d'impuls públic i lideratge privat; i tot plegat només té sentit si el país, en el seu conjunt, guanya en competitivitat, en sostenibilitat i en prosperitat. Així de simple i així de complicat.
Enmig del procés de debat, de difusió i de realització d'aquesta estratègia industrial, les persones més encuriosides per l'acció pública hauran sentit parlar de l'estratègia SMARTCAT, del pla d'economia verda i circular, del programa d'eficiència energètica a la indústria, de l'estratègia d'especialització intel·ligent (RIS3CAT)... i poden arribar a preguntar-se si no hi ha inflació planificadora i dispersió en les iniciatives del govern.
Encara que sembli contrari a la intuïció, vull indicar que no. Que, fins i tot, cal esperar més plans en els pròxims mesos. No hi ha inflació ni hi ha dispersió perquè tots ells són instruments que es compenetren, que han estat debatuts per les mateixes persones, de diferents unitats del Govern, i que la seva virtut particular és posar l'accent en un aspecte principal. No es trobarà, doncs, contradicció entre les mesures proposades a un lloc i les indicades a un altre.
L'esforç de coordinació ha estat, a més de real, sincer. També ho ha estat la filosofia que impregna aquests documents, resumible en dos punts:
•Cal identificar actuacions concretes, que siguin eficaces i que puguin ser suspeses o substituïdes si no obtenen els resultats pretesos. En aquest sentit, doncs, no són plans dogmàtics ni s'avaluen al final. Ben altrament, hi ha una voluntat d'observació i de revisió permanents, sempre orientada a obtenir els millors resultats per a la indústria.
• No n'hi ha prou amb un impuls públic sinó que és imprescindible un lideratge privat. Per això, s'assumeix que el rol de les administracions és facilitar, coadjuvar, aglutinar, catalitzar, incentivar... però, a l'hora de la veritat, un país és industrial perquè té indústries, perquè té empresaris que decideixen fer indústries.
Aquesta filosofia de treball es completa amb uns propòsits també molt clars. Totes aquestes actuacions han d'estar orientades a un triple objectiu:
1.Guanyar competitivitat. Sobretot amb l'eficiència en l'ús dels recursos i l'energia, amb la innovació, amb la digitalització i amb la millor capacitació de directius i treballadors i l'estímul del talent.
2.Guanyar sostenibilitat. Per tal que la nostra economia participi d'entrada en les grans transformacions que hauran de veure's necessàriament en aquest segle per tal que puguem desactivar amenaces com el canvi climàtic, l'esgotament de recursos essencials o l'aparició de nous riscos tecnològics, una desactivació que només podrà venir a través de nous models productius i de consum.
3. Guanyar prosperitat. Amb la voluntat que el benestar i el benser es distribueixin d'una manera equitativa i suficient entre la gent, amb independència de la geografia, de l'edat o l'estatus social de partida.
En resum, no hi ha molts plans diversos sinó una estratègia de fons amb diferents instruments parcials; l'èxit d'aquesta estratègia depèn de la combinació adequada d'impuls públic i lideratge privat; i tot plegat només té sentit si el país, en el seu conjunt, guanya en competitivitat, en sostenibilitat i en prosperitat. Així de simple i així de complicat.