La política industrial no és política d’innovació

Aquests dies ha sortit el Regional Innovation Scoreboard 2023 en el qual Catalunya ha recuperat la categoria d’Strong Innovator que havia perdut. Catalunya es situa darrere del País Basc i Madrid, i és la tercera regió d’Espanya per davant de Navarra. En general, les regions líders a Espanya avancen posicions, en bona part degut a les inversions postpandèmia, els fons Next Generation i a la repatriació de la indústria a escala mundial.

Progressem adequadament i cal felicitar-se, però ni de lluny estem on hauríem d’estar si ho comparem amb la nostra contribució científica.

S'ha produït un gir en les polítiques i ens hem de congratular. És un fenomen no només europeu, sinó en general de tot Occident. La pandèmia, els greus problemes de subministrament de xips, la guerra d’Ucraïna i la transformació geopolítica cap a un món que en comptes de competir busca la confrontació, han capgirat les polítiques i han provocat que ara es torni a parlar de política industrial i de sobirania sense embuts.

Els mercats no són instruments màgics capaços de llegir les ments dels ciutadans i alinear-se amb les seves aspiracions. Mai ha estat així. Els mercats proporcionen una solució a l’oferta i demanda existent. Quina sigui la solució dependrà de la correlació de forces dels actors del mercat, de la legislació... i de l’atzar.

La feina dels governs és dissenyar aquests mercats de manera que s’alineïn amb els interessos d’una societat concreta. Això es fa amb la legislació, però també amb la participació directa, injectant capacitats –com ara talent i capital– en sectors específics del mercat i proporcionant protecció legal i recursos reals, que permetin que tota la societat, i no només una part, se’n benefici. Aquesta és la tasca dels governs.

Òbviament, res és gratis, i les intervencions del mercat per part dels governs tampoc ho són. Són cares i tenen efectes secundaris: capten l’atenció de startups, d'investigadors... Però no hi ha hagut cap d'aquestes mesures a les propostes del govern.

Ara bé, el que sí que estem veient és el ressorgiment de les polítiques industrials. La indústria és certament important per un país, especialment si és una indústria exportadora, perquè això vol dir que competeix i aquest és l’element clau.

Avui dia, les organitzacions, països i societats competeixen i aquesta competició la fan, en bona part, innovant. Per això avui en dia les polítiques d’innovació són tan importants.

Les societats guanyadores disposen de recursos per decidir el seu futur, per fer polítiques socials i d’habitatge, i per créixer i repartir de manera més equitativa aquest creixement. Les societats que perden, que decreixen, també han de repartir, però les retallades, i finalment repartir la pobresa. En un món global on tothom vol progressar i en el qual nacions com la Xina, l'Índia o els EUA estan embarcades en una cursa de creixement global, l'única opció de futur és competir i créixer.

"La política industrial ens aboca sovint a una visió limitada i sectorial de la innovació"

Ara bé, es pot créixer i innovar de moltes maneres. Quin és el motor que més interessa?

La innovació es defineix per tres coordenades. En primer lloc, la novetat: si no és res nou, no és innovació. En segon lloc, l’adopció: si la proposta no s’ha adoptat, si la gent no ho ha comprat, si les organitzacions no ho fan servir, llavors tampoc és una innovació. I en tercer lloc, l’impacte: hi ha propostes que canvien el món i hi ha propostes que són noves, tothom les adopta, però no mouen l’agulla de res, no canvien pràcticament res. Aquestes darreres propostes que canvien poc o res, se’ls diu innovació incremental, i alguns dels meus companys discuteixen obertament que això sigui innovació.

És útil pensar que cap d’aquests tres elements -novetat, adopció i impacte- és blanc o negre, més aviat un gradient. Entendre-ho com un gradient, amb tots els seus grisos, ens permet comparar innovacions.

Però, com són les innovacions de la política industrial? El primer que cal entendre en política industrial és la dimensió del temps. Tot triga molts anys i, a més, cal que el sistema tingui estabilitat, direcció i seguretat jurídica. És cert que tot s’està digitalitzant i això està incrementant la velocitat del sistema, però no té res a veure amb el món digital, on tot va molt de pressa. “Move fast and break things”, el paradigma del món digital que Elon Musk ha portat a la indústria rarament funciona i, en tot cas, no és representatiu del que succeeix al món industrial.

"El paradigma del món digital que Elon Muskha portat a la indústria rarament funciona i, en tot cas, no és representatiu del que succeeix al món industrial"

A la indústria, bona part de la innovació té com a objectiu millorar l'eficiència amb el mínim d’enrenou possible. Són innovacions que sí que aporten novetat i són àmpliament adoptades, però tenen un impacte limitat. És a dir, et permeten continuar a la cursa, mantenir una posició nínxol, però rarament guanyar o almenys aconseguir un avantatge significatiu. Bona part del problema neix d'intentar minimitzar l’enrenou o que els canvis organitzacionals siguin mínims. 

La política industrial ens aboca sovint a una visió limitada i sectorial de la innovació. Probablement, no sigui la visió que pot fer moure l’agulla d’un país. És per això que, ara més que mai, cal fer política industrial, però sobretot, cal mirar més enllà i fer polítiques d’innovació que moguin l’agulla del país i aportin resultats tangibles a la societat.