Preocupacions generacionals

La generació dels avis era una generació on la llibertat era un bé escàs. La generació dels avis tenia un camí molt marcat, on sortir-se de la línia podia tenir extremes conseqüències socials i, fins i tot, econòmiques. Hom naixia, creixia, anava a l'escola si tenia aquesta sort, es posava a treballar de ben jove, es casava, tenia criatures, potser anava a viure a una altra casa o a un altre poble, i treballava fins que no podria més, i aleshores els fills i nets la cuidarien. Era un camí lineal, lligat, amb una gran influència de la religió no només com a element de fe sinó també com a eina d'ordenació de la vida social. La generació dels avis, pel bo i pel dolent, era una generació relligada, on el caminet de pedres a seguir era clar.

La generació dels pares era una fórmula híbrida entre la rigidesa dels avis i les noves tendències de la contemporaneïtat, la que ens ha tocat viure a nosaltres. La generació dels pares tenia un camí recte, però també molta capacitat per innovar. Després de sortir de la postguerra i la dictadura, se’ls obria un món de possibilitats i noves idees que alguns van abraçar i altres, espantats per la novetat, van preferir ignorar i continuar com s’havia fet sempre. Així, algunes de les nostres mares eren feministes, altres no, alguns dels nostres pares no volien seguir el camí familiar, altres van tenir la sort de poder viatjar i estudiar fora i altres van ser lectors apassionats. Ells, també, van viure un moment d’obertura i auge econòmic important, fet que els va permetre veure coses molt diferents de la generació anterior, però encara amb els rastres i deixes d’aquells qui havien estat educats per seguir un camí recte que ara revolucionaven de maneres ben diferents.

"La meva generació té el doble d'exigències i la meitat, o la meitat de la meitat, dels beneficis" 

La meva generació és hereva d'aquests pares que van construir el món des de les seves pròpies normes, però amb la garantia que, fent bé les coses, es podia assolir l'èxit. La meva generació, fent les coses que diu el caminet, entres al sorteig de gent que és mitjanament feliç amb la seva vida i que té prou per viure feliç. La meva generació té el doble d'exigències i la meitat, o la meitat de la meitat, dels beneficis. Ens hem format amb totes les oportunitats, amb totes les formacions que els nostres avis ni entenien per què no es podien ni imaginar, hem viatjat, hem fet esport, ens hem format, hem anat de concerts i de festivals, tenim amics d'arreu del món i hem pogut escollir no només de què volem treballar sinó també de quina manera i des d'on volem fer-ho. Ara, tots aquests privilegis han vingut amb el somni esfumat de la tranquil·litat dels avis, i amb unes condicions molt i molt precàries, on guanyar-se bé la vida vol dir tenir molt menys del que els pares podrien haver aconseguit mai. I és que en aquesta llibertat també s'hi barreja l'altra cara de la moneda, que és que pots ser tot el que tu vulguis, però tota la responsabilitat recau, en última instància, en tu i les decisions que prenguis. Entre tantes opcions, és possible que no acabem de trobar mai res que t'escaigui, caient en la liquiditat que descreia Bauman sobre les relacions, les ambicions i les aspiracions.

Cada dia tinc més amics que o estan fent un any sabàtic, o deixen la feina uns mesos per viatjar, o treballen a jornades reduïdes per poder dur a terme les seves passions.

També tinc molts amics que han deixat les grans feines corporatives, de tres mil hores setmanals i d'estressos infinits per buscar una altra cosa, que potser no els farà empleats del mes ni els comporti una bonificació astronòmica els desembres, però que els permetin anar a fer una volta amb el gos cada tarda, fer atletisme o estalviar per aquell viatge que fa tant temps que volen fer. Al contrari de la generació dels avis, la meva generació està ben perduda, i ens trobem en constant reconversió a les portes de fer arrels. En aquest moment, tanmateix, em faig dues preguntes. La primera és si els altres també estaven tan perduts com nosaltres, però no els ho notaven o no s'ho deixaven veure. La segona és quin llegat els deixarem, als pobres desgraciats que venen després.