Ignoro si l’empresariat català -el de veritat, no pas el mal representat per les organitzacions oficials de disciplina espanyola- combrega amb el que aquí diré. Si no fos així, seria d’agrair que alguna veu representativa es manifestés -mai se sap si un està equivocat. Però aquesta setmana passada vaig tenir una llarga conversa, amb dinar inclòs, amb un dels empresaris clau de l’economia catalana. Altre cop he de precisar. Parlo d’un empresari de veritat, dels que competeix amb l’economia de mercat, no pas dels que s’arramben al poder per rebre’n prebendes. Res de mercat regulat.
Doncs bé. Vam parlar de la seva empresa, del que fan i del que no poden de fer. De l’espectacular i sòlid creixement que han tingut i del que no han pogut tenir. No es queixa pas, car ell i la seva organització -milers d’empleats-són de tarannà optimista. Creuen en el país i la seva gent. Vam repassar moltes àrees: logística, infraestructures, màrqueting, vendes, finançament... També dels clients, als que presten gran atenció i amb els que guarden una gran complicitat, igualment que amb els proveïdors. El resum és simple: ell no es pot queixar dels seus clients i els seus clients tampoc sembla que tinguin res a retreure-li. El grau de satisfacció del servei és elevat, el màxim que es podria esperar.
"Parlo d’un empresari de veritat, dels que competeix amb l’economia de mercat, no pas dels que s’arramben al poder per rebre’n prebendes"
Cap al final de la conversa arriba el moment de parlar del futur. Res els fa por. Ni el finançament -mai han tingut problemes-, ni les capacitats de l’equip, ni el mercat del qual depenen, etc. “Alguna cosa us causarà inquietud, dic jo”, li vaig etzibar. “Només dues coses”, respon sense dubtar. “Una és l’enorme dificultat, per no dir impossibilitat, de trobar empleats que vulguin treballar i estiguin mínimament formats i motivats. El mercat de treball està desballestat”, diu. “Tenim forats per cobrir de tota mena: publicistes, enginyers, gent de magatzem, treballadors sense qualificar, etc.Tenim necessitats que impliquen tot el ventall professional que et puguis imaginar. Però no trobem gent disposada a treballar”. Critica el missatge que es propaga des del poder polític, el del mínim esforç, el dels drets universals. La cultura del treball és inexistent. Li recordo la frase que va deixar anar el senyor Valentí Fuster quan li van preguntar per la diferència més important que trobava entre els Estats Units -on aquest cardiòleg desenvolupa la seva tasca professional principal- i Catalunya. “L’ètica del treball”, va dir sense dubtar ni un segon.
I saben quina és l’altra cosa que preocupa al meu interlocutor? L’administració pública en tots els seus nivells: central, catalana i municipal. Sosté que la burocràcia, laxitud i males praxis fan que desenvolupar negoci, establir noves instal·lacions i generar riquesa sigui aquí tremendament difícil. Tem, com molts de nosaltres, que el país vagi col·lapsant a poc a poc. Diu que enlloc, fora d’aquí, les administracions són tan incompetents i practiquen una desídia tan sostinguda i implacable.
"La cultura del treball és inexistent"
Arribem a l’acord que els dos problemes que ell té, de fet, són un: una administració dels afers públics del país totalment incompetent. I amb un agreujant addicional: no es detecten signes de millora. Una situació degradada que no ofereix esperances i que recorda unes medalles que, quan jo era petit, s’anunciaven amb molt èxit. Duien un gravat que deia: “Más que ayer, pero menos que mañana”. Avui dia es fan rànquings de tot: el millor restaurant, la millor coca, etc. Rànquings dels aspectes més paradoxals. Jo tinc el meu rànquing personal sobre els problemes que assolen el país. I resulta que el principal problema que tenim ve provocat per la seva classe política i les administracions que, en teoria, aquesta classe hauria de dirigir. Constitueix un tap que no només impedeix que el país avanci en tot el seu potencial, sinó que està creant unes malformacions macroeconòmiques i socials que es pagaran al llarg dels decennis vinents.