Abans era freqüent sentir a dir “No és el mateix treballar que fer feina”. És una frase molt nostra i que denota l'atenció a un concepte que s’ha anat deixant de banda: la productivitat. Professionalment em dedico a explicar i a implementar aquest principi que moltes empreses no tenen assumit. Per entendre la diferència posem un exemple bàsic. Imaginin que un treballador es dedica a fer forats a terra i un col·lega seu, que va immediatament al darrere, els tapa. Treballen vuit hores al dia. És a dir setze hores de feina -vuit per cada treballador al dia. Treball dut a terme al llarg de l’any (220 dies)? 3.520 hores. Feina feta? Zero.
Catalunya té un problema que està a l’arrel de molts altres que se’n deriven. La manca de productivitat. És a dir, la nostra generació de bens i serveis, a l’igual que l’espanyola, no permet pagar les factures de l’estat del benestar. És així de fàcil. Per això l’estat, les administracions públiques, s’han d’endeutar. Perquè amb els diners que es generen no n’hi ha prou. I, així, periòdicament -cada deu anys- ens han d’ajudar. Ara aquestes ajudes s’anomenen Fons Next Generation. Les anteriors es van dir “rescat de la banca”. I abans “fons estructurals”... I qui dia passa, any empeny.
La nostra generació de bens i serveis no permet pagar les factures de l’estat del benestar
Segurament per desviació professional, em dedico a observar com de productives o improductives són les organitzacions, la gent, etc. Vagin a un bar. El cambrer que, darrere el taulell, es belluga a tort i a dret, asfixiat de feina, acostuma a donar un servei pèssim. Això sí, mereix les commiseracions de tothom. “Pobre noi!”. Abans, la persona que es bellugava molt mereixia un comentari de la gent de l’època: “Se’l veu dinàmic, aquest noi!”. Però el tema va per aquí. L’exemple dels que fan forats i els tapen és vivíssim per representar el que vull dir: ni que treballessin deu vegades més, el resultat de la seva feina seria el mateix: zero.
La productivitat es composa de molts factors. A la base de la piràmide estan les màquines. Importar productivitat en el sistema industrial és fàcil. Per això els països en desenvolupament són capaços de fabricar cotxes immediatament. Aquest fou el nostre cas els anys cinquanta. Fixin-se que poc amoïna a l’empresari muntar una fàbrica a països escassament desenvolupats. Per contra, la productivitat en el sector serveis és molt més complicada. Afecta a la formació, a l’organització i a les inversions que el fet exigeix: equipaments, IT, cursos, etc. I aquí nosaltres fallem. L’empresa catalana és gasiva. I el fet no és dolent quan s’és un gasiu selectiu. Però no es pot projectar sobre l’empresa la misèria i voler ser competitiu. La productivitat requereix inversió -l’empresari que consideri la formació com una despesa, va malament-.
En general, l’empresa catalana no creu massa en formar el treballador. Prefereix ser competitiva reduint costos. Entre ells, els salaris. I perseguir la competitivitat reduint només els costos és un error. S’ha de mirar de produir més per hora treballada, també. I a aquest principi se li diu productivitat.
L'empresa catalana no creu massa en formar el treballador. Prefereix ser competitiva reduint costos
Podem treure el cap cap a l’estranger i, sense anar massa lluny, toparem amb França que, depenent dels anys, esdevé el país més productiu del món -ho és d’Europa permanentment. Tenen molts altres vicis, però la professionalitat dels francesos està fora de dubte. Per això mantenen orgullosos títols oficials com ara “Meilleur Ouvrier de France (MOF)” (busquin-ho a Wikipedia) del que tant se’n vantava Paul Bocuse. O per això, un dia, a París, jo intentava explicar com arribar a un lloc a la conductora del taxi i ella em va tallar ràpid: “C’est mon métier, monsieur!” (“És el meu ofici, senyor”).
Exemples de productivitat a casa nostra? Les multinacionals, segur. Però parlo de les pròpies del país: les cadenes de distribució. Per això dona gust entrar als seus establiments i gaudir d’uns preus immillorables, de pas. No faré propaganda de cap d’elles, però conec als líders i es gasten molts diners en la formació dels empleats: com atendre la gent, com treballar eficientment, com fer servir la tecnologia de manera eficaç, etc. I no només això. Es dediquen, també, a formar els proveïdors. A explicar-los com han de fer arribar els aprovisionaments, com enllaçar la seva tecnologia amb la d’ells, etc.
Les empreses d’èxit que he conegut inverteixen en productivitat: formació i tecnologia. La resta van fent la viu-viu
Jo només puc dir una cosa. Les empreses d’èxit que he conegut -entre les que hi ha algunes en les que he treballat- inverteixen en productivitat: formació i tecnologia. La resta van fent la viu-viu com, en general, la majoria del país. Si no fos així la nostra productivitat no seria el 75% de la francesa i podríem pagar les nostres factures sense haver de demanar almoina.