Progressivitat o tarifa plana?
21
de Juny
de
2016
Abans d'analitzar si és convenient o no l'augment d'impostos crec que s'hauria de reflexionar sobre els següents punts. En primer lloc, la disminució de la despesa pública. És a dir, s'ha de controlar la despesa pública, la qual ha augmentat exponencialment en els últims anys. Al créixer la despesa pública els gestors només poden pagar-ho amb l'augment d'impostos. Si no es redueix la despesa pública, no es podran reduir els impostos que són la seva única via de finançament.
En segon lloc, és necessari estudiar l'augment exagerat d'impostos que provoca la deslocalització humana i de capital. En un món globalitzat, no ens podem permetre que d'altres països captin el nostre capital humà i recursos dineraris, ja que sense ells l'empobriment serà cada vegada més gran. Les empreses han de crear riquesa per tal que la mateixa es transformi en llocs de feina, i això no s'aconsegueix amb l'augment d'impostos de forma exagerada sinó tot el contrari, de forma controlada.
En tercer lloc, cal analitzar la limitació d'impostos en les diferents autonomies que comporta una recaptació mínima que a la vegada provoca una major despesa pública. Despesa pública que compensa la limitació de la recaptació autonòmica però que a més genera més despesa per la contractació de noves persones que han de controlar la mencionada despesa pública. Kafkià? I tant! Però és una situació que val la pena ser estudiada i modificada.
Actualment es paguen en concepte d'impostos a Catalunya fins a un 60% del que un contribuent guanya durant un any si sumem la recaptació per l'IRPF i la de l'Impost sobre el Patrimoni. Aquest 60% que queda tan fred, vol dir que el contribuent català que ha estalviat tota una vida, treballa per a l'Estat una mica més de set mesos l'any. Si només tenim en consideració la recaptació per l'IRPF, ja que alguns contribuents no han pogut generar patrimoni, és a dir estalvi, entre altres coses perquè han pagat impostos tota la seva vida, en aquest cas es paga en concepte d'impostos ni més ni menys que un 48% o, el que és el mateix, treballar per a l'Estat només sis mesos l'any. Si a tot això li afegim l'IBI, les taxes que graven els immobles, l'Impost de Successions, el de Transmissions Patrimonials, etc., veurem que la tributació és elevadíssima, no podent-se esprémer més al sofert contribuent.
Des de la primera reforma fiscal "Reforma Ordóñez" de l'any 1979, els impostos han anat pujant exageradament, des d'un 12% que es pagava en aquelles èpoques per les rendes del treball, fins avui en dia que es paga fins a un 48%. On està el límit?
Els nostres polítics governants només es preocupen d'augmentar la despesa pública, no només en allò que és necessari com la sanitat, l'educació o la investigació, partides que crec que són imprescindibles, sinó també, i això és el més greu, en despesa pública innecessària com són els càrrecs de confiança, polítics, etc. Seria convenient conèixer quina és la despesa pública generada pel Parlament Espanyol, el Senat, els parlaments de les diferents Autonomies, les Diputacions, els Ajuntaments, els Consells Comarcals, i una infinitat d'empreses semipúbliques (SOREAS, SABAS, etc.), la despesa de les quals és exponencial, però que no es retalla sinó que s'amplia per tal de poder col·locar els "excedents".
No tindrà alguna cosa a veure l'augment d'impostos amb l'augment de paradisos fiscals i dissenys fiscals que intenten evitar aquest desmesurat pagament d'impostos? Per què els nostres professionals, artistes i executius de primer nivell es domicilien en territoris on la fiscalitat és molt inferior amb el perjudici que el diner surt del nostre país?
Ens hauríem de plantejar si és oportú augmentar els impostos o en canvi, deixar els impostos progressius però fins a un límit, i un cop arribats a aquest límit baixar la tributació. Un exemple podria ser que l'impost fos progressiu fins a 300.000 euros, però a partir d'aquesta quantitat es pagués un tipus fix com pot ser el corresponent a les rendes de l'estalvi. Amb això aconseguiríem que el contribuent que obté grans rendes contribueixi al sosteniment de les despeses públiques, convençut que no se sentiria espoliat i que en quedar-se la riquesa al país generaria més riquesa indirecta. Pensem en la Llei Beckham que va fomentar que les rendes tributessin aquí, quedant-se la riquesa al país.
En segon lloc, és necessari estudiar l'augment exagerat d'impostos que provoca la deslocalització humana i de capital. En un món globalitzat, no ens podem permetre que d'altres països captin el nostre capital humà i recursos dineraris, ja que sense ells l'empobriment serà cada vegada més gran. Les empreses han de crear riquesa per tal que la mateixa es transformi en llocs de feina, i això no s'aconsegueix amb l'augment d'impostos de forma exagerada sinó tot el contrari, de forma controlada.
En tercer lloc, cal analitzar la limitació d'impostos en les diferents autonomies que comporta una recaptació mínima que a la vegada provoca una major despesa pública. Despesa pública que compensa la limitació de la recaptació autonòmica però que a més genera més despesa per la contractació de noves persones que han de controlar la mencionada despesa pública. Kafkià? I tant! Però és una situació que val la pena ser estudiada i modificada.
Actualment es paguen en concepte d'impostos a Catalunya fins a un 60% del que un contribuent guanya durant un any si sumem la recaptació per l'IRPF i la de l'Impost sobre el Patrimoni. Aquest 60% que queda tan fred, vol dir que el contribuent català que ha estalviat tota una vida, treballa per a l'Estat una mica més de set mesos l'any. Si només tenim en consideració la recaptació per l'IRPF, ja que alguns contribuents no han pogut generar patrimoni, és a dir estalvi, entre altres coses perquè han pagat impostos tota la seva vida, en aquest cas es paga en concepte d'impostos ni més ni menys que un 48% o, el que és el mateix, treballar per a l'Estat només sis mesos l'any. Si a tot això li afegim l'IBI, les taxes que graven els immobles, l'Impost de Successions, el de Transmissions Patrimonials, etc., veurem que la tributació és elevadíssima, no podent-se esprémer més al sofert contribuent.
Des de la primera reforma fiscal "Reforma Ordóñez" de l'any 1979, els impostos han anat pujant exageradament, des d'un 12% que es pagava en aquelles èpoques per les rendes del treball, fins avui en dia que es paga fins a un 48%. On està el límit?
Els nostres polítics governants només es preocupen d'augmentar la despesa pública, no només en allò que és necessari com la sanitat, l'educació o la investigació, partides que crec que són imprescindibles, sinó també, i això és el més greu, en despesa pública innecessària com són els càrrecs de confiança, polítics, etc. Seria convenient conèixer quina és la despesa pública generada pel Parlament Espanyol, el Senat, els parlaments de les diferents Autonomies, les Diputacions, els Ajuntaments, els Consells Comarcals, i una infinitat d'empreses semipúbliques (SOREAS, SABAS, etc.), la despesa de les quals és exponencial, però que no es retalla sinó que s'amplia per tal de poder col·locar els "excedents".
No tindrà alguna cosa a veure l'augment d'impostos amb l'augment de paradisos fiscals i dissenys fiscals que intenten evitar aquest desmesurat pagament d'impostos? Per què els nostres professionals, artistes i executius de primer nivell es domicilien en territoris on la fiscalitat és molt inferior amb el perjudici que el diner surt del nostre país?
Ens hauríem de plantejar si és oportú augmentar els impostos o en canvi, deixar els impostos progressius però fins a un límit, i un cop arribats a aquest límit baixar la tributació. Un exemple podria ser que l'impost fos progressiu fins a 300.000 euros, però a partir d'aquesta quantitat es pagués un tipus fix com pot ser el corresponent a les rendes de l'estalvi. Amb això aconseguiríem que el contribuent que obté grans rendes contribueixi al sosteniment de les despeses públiques, convençut que no se sentiria espoliat i que en quedar-se la riquesa al país generaria més riquesa indirecta. Pensem en la Llei Beckham que va fomentar que les rendes tributessin aquí, quedant-se la riquesa al país.