Quan cau un arbre al bosc i no hi ha ningú, fa soroll?

Quan cau un arbre al bosc i no hi ha ningú al voltant, fa soroll? Aquesta trivial pregunta amaga un provocador experiment mental que posa en qüestió els conceptes d'observació, de realitat i en última instància de coneixement.

Des que el filòsof empirista George Berkeley tragués el tema al segle XIX –ser és percebre i ser percebut–, les implicacions de la pregunta han omplert tractats de filosofia, pàgines de diari, converses de cafè i fils de discussió a Forocoches.

La resposta és no, un arbre no fa soroll si no hi ha cap observador al voltant. Per a què es produeixi soroll es necessiten tres factors: un esdeveniment que l'origini, un mitjà que el transmeti i una entitat capaç d'escoltar. El soroll és el que el cervell interpreta del que rep de l'oïda i per tant si no hi ha orelles, no hi ha soroll. Com a exercici us deixo la versió que en va fer Einstein preguntant-se si quan ningú no la mira, la Lluna existeix.

Així doncs, un esdeveniment que no sigui observat per ningú, sense cap efecte en cap altre del seu present, tampoc no tindrà efecte en cap esdeveniment futur. A efectes pràctics és com si mai no hagués passat. Només l'observació d'un esdeveniment farà que aquest existeixi.

Aquest experiment mental però deixa de ser teòric si observem el continu espai-informatiu que ens envolta. Tots els impactes informatius que rebem són mitjançats i la suma de tots és la nostra percepció de la realitat. D'altra banda, com que qualsevol tecnologia és una extensió de les nostres capacitats –la ràdio ens estén l'oïda, la càmera fotogràfica la vista, Google la memòria i Twitter la nostra veu interior–, la nostra capacitat d'observar augmenta i, per tant, passen més coses.

I les tecnologies no són neutrals. Les limitacions de cada tecnologia –més enllà de la intencionalitat en llur utilització– fan que no en siguin: en una situació de disturbis al carrer podem enquadrar els manifestants essent colpejats per la policia o podem enquadrar la policia sota una pluja d'objectes. Els mateixos fets poden crear distintes realitats.

I si recordem que l'observació de la realitat fa que aquesta existeixi –recordeu l'arbre i el soroll– entendrem l'impacte que té una càmera al centre de l'acció. L'excitació dels candidats en un míting quan connecta la tele, la impostació dels fans que criden "Viva los reyes" quan connecta Tele 5 o l'Arcadi Alibés desapareixent entre la turba culer a Canaletes en serien exemples.

Però fixar-nos en la tele seria no veure l'elefant a l'habitació: el mòbil. El mòbil fa que siguem alhora esdeveniment, mitjà de transmissió i observador. Un selfie ens converteix en l'arbre, la xarxa és l'aire per on es propaga el soroll i el selfie existeix perquè algú altre l'observa.

El mòbil és el gran creador d'esdeveniments que, de no ser enregistrats i compartits, no haurien existit mai. Trenca un esdeveniment en tants microesdeveniments com observadors hi ha que amb llur observació són qui creen la realitat. I com qualsevol tecnologia no és neutra. Què enquadro, què comparteixo, a quina xarxa, amb qui, a qui li faig m'agrada o a qui segueixo, són microdecisions que de manera agregada poden tenir tanta o més força que una informació televisiva esbiaixada.

Convindria tenir-ho present abans no hagin caigut tots que els arbres que no ens deixen veure el bosc.