(Re)definir Barcelona

Superat l’equador de mandat a l’Ajuntament de Barcelona, els partits polítics ja es preparen per a la batalla de les properes eleccions municipals del 2023. Veurem si Ada Colau, l’actual alcaldessa de la ciutat, revalida o no, per tercera vegada consecutiva, el seu mandat. Des que Colau va guanyar per primera vegada els comicis, el context social i econòmic de la ciutat ha canviat força. Gran part de les polítiques que impulsa el seu govern ocupen la centralitat de les esquerres en el mapa polític de la ciutat.

L’alcaldessa, ara sí, es troba còmoda amb els sectors econòmics, fins i tot en certs moments la veiem amb una actitud business-friendly. Es reuneix amb ells, passeja amb total comoditat per les jornades del Cercle d’Economia o assisteix al sopar inaugural del Mobile World Congress. És la primera ambaixadora de la ciutat.

El seu discurs sobre el model de turisme és més pragmàtic. Barcelona necessita el turisme, un sector que genera el 13% del PIB de la ciutat, però cal gestionar-lo amb criteris de sostenibilitat. Ens cal una economia més diversificada, una aposta per nous sectors estratègics que donin resposta a l’emergència climàtica, a la preservació del medi ambient, la innovació, la recerca, la cultura i la digitalització. Vivim en una ciutat que manté una bona qualitat de vida, que cal que arribi a tothom i que no deixi ningú enrere.

La pandèmia i les seves conseqüències en forma de crisi econòmica, social i de salut ha posat el debat sobre la taula: quin model volem per la Barcelona del futur? De ben segur, aquest serà un debat troncal en les properes eleccions municipals.

Barcelona necessita turisme, un sector que genera el 13% del PIB de la ciutat, però cal gestionar-lo amb criteris de sostenibilitat

Els Jocs Olímpics del 92 van ser una aposta de Barcelona i l’alcalde Pasqual Maragall per transformar la ciutat. La celebració de les Olimpíades va ser la gran excusa per transformar urbanísticament la ciutat. Barcelona no és capital d’Estat, li calia presentar un projecte suficientment potent per obtenir més recursos, generar complicitats entre totes les administracions i posicionar la ciutat al món.

La transformació del port, l’aeroport, el front litoral, la regeneració de la ciutat vella, la muntanya dels equipaments esportius a Montjuïc, el foment de la cultura gràcies a la creació d’una potent xarxa de museus, així com projectar internacionalment la marca Barcelona, són alguns exemples del llegat olímpic.

Durant els anys 90 i la primera dècada del segle XXI, Barcelona ha viscut un moment dolç. La seva transformació va millorar la qualitat de vida, el benestar i el progrés econòmic i social dels seus ciutadans. L’ampliació de la Fira de Barcelona va suposar atraure grans esdeveniments i fires, posicionant la ciutat com una de les urbs europees més visitades, tant per turistes com per congressistes. El turisme de negocis era un bon esquer per generar més negoci i impacte econòmic a la ciutat. Fins i tot, dues dècades enrere, la marca Barcelona cotitzava a l’alça; qualsevol cap d’Estat de qualsevol país del món rebia el màxim representant de la ciutat amb un somriure. Tothom volia venir a Barcelona.

Avui els temps han canviat. Vivim en una societat global, un món interconnectat de forma permanent i on les desigualtats són cada dia més patents entre territoris, també òbviament a les grans ciutats. Entrem en l’era de la societat digital, on l’internet, les xarxes socials, el big data i la intel·ligència artificial marcaran el futur professional i la manera de viure per a tots nosaltres. La ciutat, en termes de gestió pública i privada, també s’hi haurà d’adaptar.

El mentrestant és clau per redefinir quin model de Barcelona volem per als propers 20 anys 

El debat no hauria de versar únicament sobre si ampliem o no l’aeroport, ens cal definir quin model de ciutat i de país volem. Som en una cruïlla: la ciutat (lideratge públic), la societat civil (lideratge privat) i ciutadania han de decidir com tornen a construir una ciutat de primera. Fent apostes a mitjà i llarg termini, que vol dir executar projectes a 15 o 20 anys vista i no abandonar-los o canviar-los per motius merament polítics o partidistes. Fixar les prioritats en una educació de qualitat i en el domini dels idiomes, invertir recursos en recerca, digitalització, cultura i en la preservació del medi ambient. Una ciutat no progressa si no té garantits els dos eixos principals de la societat del benestar: treball i habitatge digne.

Els recursos són limitats, caldrà aprofitar-los. D’aquí la importància d’una bona gestió dels recursos que actualment tenim i dels fons europeus que han d’arribar. Barcelona i la seva regió metropolitana han de poder decidir de forma directa sobre la gestió d’aquests fons. I en paral·lel, serà important gestionar el “mentrestant”, redefinint la ciutat i reclamant un millor finançament local, a través d’una participació en els impostos estatals i generant polítiques fiscals favorables a la generació de riquesa i als entorns favorables. La Carta Municipal, l’Estatut de la ciutat, aprovada el 2006 així ho legisla.

El mentrestant és clau per redefinir quin model de Barcelona volem per als propers 20 anys. L’objectiu ha de ser tornar a tenir una ciutat pròspera, competitiva, culturalment pionera i reconeguda internacionalment.