Recentment hem conegut que Ikea ja ha relocalitzat a Europa el 70% de la seva producció. No és un fet aïllat. Als Estats Units es van crear l’any 2021 més de 260.000 llocs de treballs relacionats amb la relocalització de la producció que havia marxat a països de baix cost (reshoring). La pandèmia va mostrar l’extrema debilitat de les cadenes de subministrament globals, que podien col·lapsar pel tancament de ports o de fronteres crítiques. Però aquest va ser només el detonant d’un fenomen de retracció de la globalització produït per la superposició de diferents forces. En primer lloc, la compensació de les estructures macroeconòmiques: fabricar a Àsia no és ja tan barat, mentre que, malauradament, als països occidentals els salaris s’han mantingut plans o a la baixa. En segon lloc, l’increment del cost del transport i la inestabilitat inherent als models de tràfic de mercaderies, amb nombrosos colls de botella. En tercer lloc, la robotització, que fa les activitats productives menys dependents de la mà d’obra i de la geografia. I, en quart lloc, els motius geoestratègics: la pandèmia ens va fer adonar que érem profundament vulnerables per la manca de tota classe de productes, des dels tèxtils avançats als nous materials o als xips electrònics.
Especialment, a Europa li han tremolat les cames en veure l’extrema dependència que té d’Àsia o d’EUA en alguns subministraments estratègics com els semiconductors. Ens hem adonat de la importància de l’autonomia estratègica. No és suficient amb “saber” (desplegar centres de recerca i universitats), és important “saber fer” (convertir el coneixement en tecnologia aplicada) i “fer aquí” (fabricar localment per garantir la sobirania europea -i els llocs de treball estables i de qualitat, base dels sistemes democràtics-). Cal buscar el “millor” cost (contemplant els costos imprevistos inherents als esdeveniments inesperats com pandèmies o guerres) i no el cost “més barat” de forma absoluta (expulsant activitat productiva a tercers països). Durant anys, s’ha desmantellat la indústria europea, s’ha perdut coneixement productiu, i s’han evaporat classes mitjanes que han reaparegut a Àsia. Amb la guerra d’Ucraïna i la fragmentació del món en tres blocs (EUA, Xina i Europa), es fa més palesa que mai la necessitat d’una reindustrialització ràpida, intel.ligent (basada en coneixement) i sostenible (respectuosa amb el medi ambient) a Europa. Els vents alisis de la indústria han canviat ja de sentit: si abans la globalització anava d’externalitzar low-cost, ara es tracta d’internalitzar (atreure) high-tech tan ràpidament com sigui possible.
A Europa li han tremolat les cames en veure l’extrema dependència que té d’Àsia o d’EUA
I en aquest marc de competició estratègica entre EUA i Xina, s’apropa una nova Edat d’Or de la innovació, similar a la que va protagonitzar la 1a Guerra Freda i la Cursa Espacial. Som fills d’aquella època. Vivim de les tecnologies que es van forjar en el marc de la tensió entre la URSS i EUA. Els microprocessadors, els ordinadors, les comunicacions digitals, internet o el GPS sorgeixen dels esforços d’R+D d’aquella època. Fins i tot, el conjunt de la indústria tecnològica americana s’explica en clau dels esdeveniments que van portar l’Apolo XI a la superfície de la lluna. Ara estem en un moment similar: un flux inimaginable de tecnologies disruptives arribarà a la societat i l’economia en els pròxims anys. Cal que formem part d’aquest corrent de generació tecnològica, o serem una colònia asiàtica o americana.
Sonen els timbals de la política industrial, tan menystinguda a les nostres contrades i tan practicada a Àsia (obertament) i a EUA (encobertament). Com diu la famosa economista de la innovació Mariana Mazzucato, “per ser com els líders hem de fer el que fan els líders, no el que diuen que fan”. Ningú feia política industrial, però tothom l’estava fent. Excepte nosaltres, que realment vàrem creure els mantres ideològics del moment: “la millor política industrial és la que no existeix”, o “quan una empresa marxa, una altra ve a omplir el seu buit”. Per sort, al nord d’Europa no es van creure aquests mantres i avui, encara, entre les deu economies més innovadores del món, set són europees: Alemanya, Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Suècia, Suïssa i Holanda. Economies d’alta intensitat innovadora sustentades per potents clústers de petites i mitjanes empreses, molt tecnificades i que treballen cooperativament amb centres tecnològics de frontera. És el model 4.0, possiblement el millor del món, no tan sensible a les convulsions dels mercats financers (com el model americà) i no tan dirigista i autocràtic com els models asiàtics.
Mariana Mazzucato: “Per ser com els líders hem de fer el que fan els líders, no el que diuen que fan”
Venen bons temps per la indústria i la innovació. Europa es posa les piles. Els vents de la globalització bufen terra endins, no mar enllà. Tenim bones notícies: l’anunci de la planta de components de bateries de l’empresa sud-coreana Iljin a Tarragona, o l’aprovació del PERTE (Projecte Estratègics de Recuperació i Transformació Econòmica) de semiconductors (amb una dotació de més de 12.000 milions d'euros), que ha permès atreure un nou laboratori d’Intel a Barcelona, en un projecte conjunt amb el Barcelona Supercomputing Centre. Podem tornar a florir. Tornarem a veure activitat industrial i manufactura avançada, especialment si som capaços de crear entorns atractius i facilitadors de la implantació de noves factories i hubs innovadors.
Ara ens toca aprofitar aquesta finestra d’oportunitat. Cal desplegar les nostres xarxes per capturar totes les preses possibles (o se n’aniran a altres contrades). Cal reformar els comptes públics per generar fortes partides de co-inversió amb les empreses que vulguin ubicar-se a Catalunya. Cal jugar fort per atreure i generar activitats de frontera tecnològica. I pensem: què passarà quan s’acabin els fons europeus? No podem confiar sempre en la generosa tieta de Brusel·les. Un país líder ha de ser capaç de finançar amb recursos propis activitats estratègiques com les esmentades, si volem realment mantenir la qualitat de vida, la pau social i l’estat del benestar que es mereixen els nostres fills.