El rescat del BCE a Espanya (amb amfetes)

En realitat, el rescat del BCE a Espanya no és tan silenciós. És veritat que aquells shows que es muntaven al voltant dels homes de negre ja no es donen: ara, es fa tot amb més discreció, però és públic i notori que l'economia d'Espanya, sense el BCE, no seria viable i hauria de sol·licitar un veritable rescat a la Comissió Europea.

Per veure això en tota la seva amplitud, cal partir de la situació existent a Espanya abans de l'arribada del virus i les previsions que l'FMI ha fet recentment per al país, concretament al World Economic Outlook d'abril del 2021:

Qui avui està comprant la immensa majoria del deute públic d'Espanya i part del privat és el BCE: ja acumula el 25% del deute públic espanyol. Això suposa dues coses per a Espanya: que algú compra el seu deute i que els mercats veuen que Espanya col·loca el seu deute.

Però això té conseqüències: Espanya depèn directament de les amfetes que el BCE injecta en la seva economia i, indirectament, de les que injecta en altres països ja que, amb les seves compres, aquests països contribueixen a l'economia d'Espanya.

Ve de lluny...

La dependència d'Espanya, no en concret del BCE, sinó en termes més amplis, ve de molt enrere: durant el segle XVI Espanya ja depenia de l'exterior, ja que la plata portada d'Amèrica va generar tal nivell d'inflació a Espanya que a finals de segle era més rendible importar bastants béns que fabricar-los a Espanya. Anant més enllà, diversos països europeus es trobaven totalment immersos en la I Revolució Industrial cap al 1870, mentre que Espanya va trigar un segle a entrar-hi. Podríem seguir, però per centrar-nos en l'actual dependència monetària, la veritat és que Espanya no hi pot fer res.

Espanya depèn directament de les amfetes que el BCE injecta en la seva economia i, indirectament, de les que injecta en altres països que, amb les seves compres, contribueixen a l'economia d'Espanya

En els exemples històrics que he descrit, la culpa requeia en la falta de mentalitat burgesa de les autoritats i de gran part de les forces econòmiques espanyoles, i l'estructura de PIB que Espanya mostra i que es manifesta en el model productiu que des de fa mig segle caracteritza Espanya, suposa una baixa productivitat, fet que es tradueix en un reduït nivell de PIB per càpita que dona lloc a un baix nivell de recaptació fiscal i de la Seguretat Social agreujats pel nivell d'economia submergida existent a Espanya (entre el 15% i el 25% del PIB, segons estimacions) i en un volum de frau i elusió fiscal que oscil·la entre els 65.000 i els 90.000 milions d'euros anuals.

El problema d'Espanya és que no hi arriba, per la qual cosa necessita aquestes amfetes a les quals em refereixo. Però com que això no és pot mantenir en el temps, l'evolució serà cap a la reducció de la despesa pública, o bé a través de retallades, o bé incorporant taxes per cobrir part del seu finançament, com el copagament sanitari i el pagament per ús per circular en les vies terrestres d'alta capacitat.

Els vestits de Draghi i Lagarde

Mario Draghi, un banquer de Goldman Sachs, i Christine Lagarde, una advocada de Baker McKenzie, van anar ascendint professionalment fins a arribar a la política (segons ho entenc, ser governador del Banc d'Itàlia o directora gerent de l'FMI és un càrrec polític amb un altre vestit), i ara a la molt alta política, però amb una càrrega enorme de coneixements tècnics.

"Draghi i Lagarde estan fent el que els grans fons i els mercats esperen que facin"

La seva gestió? Penso que estan fent el que els grans fons i els mercats esperen que facin, és a dir, allò que els és més convenient.