Hem de ser revolucionaris

Jorge Wagensberg deia que si mai observem alguna cosa que ni es mou ni canvia més val que ens acostem a tocar-la per comprovar que no estigui morta, perquè allò inherent a la vida és el canvi. Tot canvia, i si no ho fa, mala senyal.

Malgrat aquesta tendència natural de les coses, canviar no és senzill. Suposa un esforç, deixar de banda maneres de fer que ja coneixem per abraçar-ne de noves que encara contenen incertesa, explorar i assumir riscos. Sempre hi ha qui promou aquest canvi convençut que hi ha una necessitat o una oportunitat que ho justifica, però també sempre hi ha qui considera que aquest canvi no cal, o no és l’adequat, i s’hi resisteix. Aquesta combinació fa que un dels reptes més habituals als negocis, i a la vida, sigui la gestió del canvi. Costa identificar que ha arribat el moment d’introduir canvis, costa endevinar quin és el canvi concret que s’ha de proposar, costa mesurar amb quina energia, recursos i velocitat s’ha de dur a terme, i costa convèncer a tothom que aquest és el camí adequat. Gestionar canvis és un dels oficis més antics del món, i per molt que ja hi ha centenars de tractats escrits al respecte, sempre és un exercici complicat.

Fer canvis sempre és difícil. Però si el que volem és un canvi de model més val que anem pensant en termes de revolució

Però hi ha una intensitat de canvi encara superior. Si el canvi és radical, complert, i sense marxa enrere, hi ha qui parla de Revolució. El terme revolució no només implica un canvi de model, a més a més implica un conflicte entre un model nou i un altre de vell, es discuteix l’ordre de les coses, s’altera el mapa de poder. Si hi ha revolució hi ha lluita. Però si fem servir el terme “revolució” vol dir que en el fons som optimistes, que aquesta lluita pot donar peu a un model millor. Si per contra som pessimistes i creiem que el canvi serà a pitjor, acostumem a fer servir el terme “crisi”. Això sempre és subjectiu, però el llenguatge indica un prejudici, ni que sigui subtil. Es parla de “Revolució industrial” i no pas de “crisi industrial” perquè malgrat ara puguem tenir opinió dels resultats estem d’acord que en el seu moment els promotors creien estar impulsant quelcom bo per una majoria. En canvi diem “crisi climàtica” perquè malgrat que encara no sabem on anirem a parar, estem d’acord que la cosa pinta malament. Si fóssim optimistes diríem “revolució climàtica”.

Fer canvis sempre és difícil. Però si el que volem és un canvi de model més val que anem pensant en termes de revolució. Hi ha molta teoria sobre com gestionar un canvi, però gestionar una revolució és una altra cosa, i demana una altra metodologia. El context general actual no és de canvis, sinó de revolucions. No n’hi ha prou amb impulsar un canvi digital, la cosa té tot l’aspecte d’esdevenir una revolució digital. El que necessitem no és un canvi de model energètic, sinó una revolució. La majoria dels temes que ocupen la nostra agenda no demanen un canvi sinó una revolució, entenent aquest terme com sinònim d’un canvi de model que comporta assumir un conflicte amb l’esperança d’un futur millor. Canviar no serà suficient, hem de ser revolucionaris