Està tornant a passar. Estàs a una reunió, o a un sopar de cunyats, i de sobte algú et mira fixament i diu "estem al mig d'una transformació digital", i tot seguit et mira amb una pausa dramàtica que dona a entendre que no està clar si aconseguiràs superar-la. Com aquell joc infantil, en què cada cop que s'aturava la música treien una cadira i algú quedava eliminat, ara cada cop que arriba una novetat tecnològica hi ha qui et vol fer creure que s'aturarà la música i la teva cadira entrarà en risc.
El tema és que ja fa més de quaranta anys que anem gestionant i superant successives transformacions digitals, i a hores d'ara ja hauríem d'estar convençuts que el joc no consisteix a anar-nos eliminant, sinó en què cada cop hi hagi més gent gaudint de la música i atrevint-se a ballar sense patir per la cadira.
És cert que hem de ser conscients que el desenvolupament tecnològic pot provocar exclusió social. És un dret fonamental al qual tothom hi ha de poder accedir, igual que tothom ha de poder accedir a l'aigua, la llum, els serveis sociosanitaris, l'ensenyament, la justícia, el treball o l'habitatge. Però encara avui no tothom té un accés digne a un habitatge digne, ni a un treball digne, així que toca continuar lluitant per una societat més justa en tots aquells temes que poden fracturar el nostre model social, també els digitals. El cas és que ben entrat el segle XXI hem avançat molt en usos digitals i es comença a demostrar que cada cop hi ha més gent que en gaudeix i se'n beneficia que no pas gent que en sigui víctima.
Hem de ser conscients que el desenvolupament tecnològic pot provocar exclusió social
Ens han fet creure que tot va molt ràpidament, però en allò que és estructural no és del tot cert. Les coses estructurals tenen el seu ritme. Si ho mirem fredament fa més de quaranta anys que ens estem digitalitzant. Els anys vuitanta es va normalitzar l'ús dels grans ordinadors a les grans empreses i organitzacions, aquelles màquines que eren com armaris que ocupaven tota una habitació. Els anys noranta varen arribar els PC a les nostres vides, i cal recordar que els vàrem estar fent servir a casa tota una dècada sense Internet i que si volíem compartir quelcom calia copiar-ho a un disquet i lliurar-ho en mà. No va ser fins als voltants del 2000, amb el canvi de segle, que es va fer normal accedir a Internet des de casa. Els telèfons mòbils amb pantalla tàctil i capacitats multimèdia no són massius fins al 2010, abans teníem Nokia que oferien poc més que trucades telefòniques i el joc aquell de la serp. I des del 2020 que s'ha fet normal connectar a Internet l'aspiradora, la tele, el rellotge o el cotxe.
Dit d'una altra manera, hem trigat quaranta anys a portar la informàtica a casa, connectar-la a internet, posar-nos-la a la butxaca i ser capaços de connectar-hi electrodomèstics. Quaranta anys. Quaranta anys en què hem après a fer servir un processador de textos o un full de càlcul, quaranta anys en què ens hem acostumat a tractar amb un caixer automàtic o pagar les coses acostant la targeta a una andròmina en lloc de fer servir efectiu. Quaranta anys en què hem normalitzat comprar bitllets d'avió per Internet o triar quina pel·lícula volem veure el vespre al sofà de casa. Quaranta anys en què els avis veuen vídeos dels seus nets començant a caminar tot i viure molt lluny, o que pots assistir a una reunió tot i no poder ser-hi. Ha estat vertiginós, però han estat quaranta anys, no pas quatre.
Internet és un gran flux d'informació disponible que ha tingut fins a la data tres grans onades. A la primera onada, la dels anys vuitanta, només les empreses i grans organitzacions tenien els recursos tècnics per connectar-s'hi, així que a Internet només hi trobàvem informació de tipus corporatiu. A la segona onada, començat ja el segle XXI, la ciutadania accedeix en massa a la xarxa i hi aboca tota mena de continguts, des de tesis doctorals, poemes i cançons que mai ningú hauria publicat fins a tesis doctorals, poemes i cançons que mai ningú hauria d'haver publicat, però també la informació generada per empreses i grans organitzacions pateix sovint problemes de qualitat i fiabilitat.
I ara comença una tercera onada, on l'aportació de dades a la xarxa correspon a sensors inserits en tota mena d'objectes. Tot just ara completem el primer cercle. Ara ja tenim disponible informació generada per organitzacions, per ciutadans i per objectes. Combinant-la podrem buscar noves maneres d'explorar, de fer propostes, de resoldre problemes.
Estem passant de l'internet de les opinions a l'internet de les dades
La primera onada va posar focus en la gestió de processos (comptabilitat, nòmines, magatzem o logística), la segona onada va posar focus en les opinions i les relacions (xarxes socials, màrqueting o comunicació) i la tercera onada està posant focus en la gestió de dades en temps real, la resposta automàtica davant certs paràmetres, i en general la personalització portada a uns extrems que fins ara no havíem vist.
Estem passant de l'internet de les opinions a l'internet de les dades. Algú ens dirà amb veu amenaçadora que arriba una transformació digital, però ni és la primera que vivim ni és la darrera que viurem. No es tracta d'incorporar-ho tot a correcuita i competir per ser els primers, sinó d'anar paint i assimilant. La transició cap a una societat digital és un trajecte de llarga distància, no es fa corrent a l'esprint.