Reivindiquem l’elegància

El diccionari divaga una mica quan intenta explicar què és l’elegància. Ens parla d’una certa distinció en les maneres, els moviments o el vestir, també ens parla de tenir bon gust i una certa gràcia, i també remet a la capacitat de tenir idees solvents i alhora simples, o la capacitat de saber expressar els pensaments d’una manera bella. Sembla clar que quelcom elegant és agradable i harmònic, allunyat d’allò groller o estrident, i que l’elegància tendeix a la simplicitat.

En matemàtica es diu que un teorema és elegant quan és sorprenentment simple però eficaç i constructiu. En programació es diu que un codi és elegant quan resol quelcom d’una manera enginyosa i amb molt poques línies de codi. L’enginyeria, sempre un xic més estupenda, diu que una solució és elegant no només si és funcional i simple sinó si a més fa servir un mètode poc obvi. En farmàcia el concepte d’elegància s’associa a la major o menor qualitat d’una fórmula. I m’ha deixat bocabadat descobrir com empren el terme a la filosofia de la ciència: fan notar que hi ha una diferència entre la simplicitat sintàctica (la quantitat i complexitat d’hipòtesis considerades) i la simplicitat ontològica (la quantitat i complexitat de coses proposades). De la primera en diuen elegància, i de la segona en diuen parsimònia. Fascinant.

Sembla que l’elegància consisteix a saber triar, saber estar i saber trobar solucions simples i eficaces, enginyoses, sense estridències ni males formes

Una persona ben interessant em va explicar, no fa massa, que el terme “elegant” prové etimològicament del verb “elegir”. És a dir, és elegant qui tria bé, qui escull l’opció bona. Qui endevina quan ha d’anar vestit d’una manera o altra, quan ha de callar o ha de dir la seva, quan hi ha de ser o quan toca marxar.

Sembla que l’elegància consisteix a saber triar, saber estar i saber trobar solucions simples i eficaces, enginyoses, sense estridències ni males formes.

No sé vosaltres, però al meu dia a dia l’elegància és un bé molt escàs. Em diuen que es tracta d’una virtut innata, però espero que això no sigui veritat, perquè si és així fa tota la sensació que es troba pel camí de l’extinció igual que els goril·les de muntanya o els rinoceronts de Java. Vull pensar que senzillament hi ha una colla de brètols que l’ha arraconat qui sap on i que és feina nostra reivindicar-la i anar a rescatar-la allà on sigui.

A la feina, al veïnat, a la política. Reivindiquem l’elegància. Arreu