Ignoro si vostès s'hi han fixat mai. Quan algú et diu que està molt ocupat i que no té temps per atendre't, o bé és que estàs davant d'un gran incompetent -que no sap gestionar la feina que ha dut terme- o bé es tracta del típic fantasma pretensiós. Sovint les dues coses. La gent que realment fa coses importants mai et dona aquesta resposta. Sempre troba un forat per atendre't. De la mateixa manera, aquell que diu que treballa de valent i que arribar on ha arribat li ha costat un gran esforç, acostuma a ser allò que els nostres pares en deien un cantamanyanes. Recordo que quan vivia a Rio de Janeiro una de les aficions dels caps de setmana consistia a buscar restaurants de bona cuina popular a les faveles. Un dia, a la taula comuna on es menjava, se'm va enganxar un individu que em va explicar la seva vida i miracles. Insistia molt a dir-me que sempre havia treballat molt dur. Em va posar el cap com una perola. En marxar del que podríem anomenar restaurant, l'amo en va dir que aquell paio era un gandul. Un cantamanyanes al que tothom ja li tenia presa la mida.
Això treu cap al fet que aquest mes d'abril em tocaria, reglamentàriament, jubilar-me. Cosa que, en cap cas, penso fer. Mai he entès aquesta obsessió per deixar de treballar. Des del meu punt de vista, només s'explica per dos possibles motius. Un és degut al fet que l'ofici comporti un esforç elevat o un sacrifici que no es pugui allargar massa en el temps. L'exemple característic era el del maquinista de ferrocarrils a l'època de les màquines de vapor. L'esforç era intens, l'entorn un pèl desagradable i, sovint, implicava ser fora de casa. Per això en la majoria de països aquest ofici comportava, no únicament jubilar-se religiosament, sinó fer-ho a la cinquantena. La mineria n'és un altre exemple. O sigui que un motiu seria el desgast que comporta una feina específica. L'altre motiu del desfici per jubilar-se només me l'explico quan la feina que fas no t'agrada. O estàs a disgust en l'entorn. En aquest cas, sempre he pensat que és una tragèdia. Que no t'agradi la feina que fas és una maledicció.
Als països entenimentats sempre es procura que la feina que un duu a terme no signifiqui diluir, ni que sigui parcialment, allò que han fet els precedents. D'aquesta manera, la cadena en el temps va edificant coses
A casa nostra, abans que l'afició a gandulejar per les terrasses de bar calés en la cultura popular, sempre s'havia entès que no era el mateix treballar que fer feina. I el fet continua sent la línia que determina les societats avançades d'aquelles que no ho són -o que no ho són tant-. Un exemple el tenim en aquella parella de treballadors on un d'ells fa forats i l'altre els tapa immediatament. Treball desenvolupat? Molt. Feina feta? Zero. Als països entenimentats sempre es procura que la feina que un duu a terme no signifiqui diluir, ni que sigui parcialment, allò que han fet els precedents. D'aquesta manera, la cadena en el temps va edificant coses. No és el cas entre nosaltres, on un excés de pretensions creatives -generalment d'un poca-solta que ofèn- comporta un menyspreu per la feina feta pels que han passat abans. Estem davant, de forma parcial, en allò que deia de fer forats i tapar-los. El límit el trobem en la feina legislativa. Les noves lleis intenten trencar amb el passat, per la raó que sigui. Així ens trobem amb reformes educatives i laborals múltiples, rècord mundial en aquesta especialitat -és clar que, en aquest cas, a sobre del vici que esmento cal afegir-hi l'enorme, la descomunal, ganduleria i incompetència dels diputats-.
La gran desgràcia consisteix a considerar la feina com una maledicció. Les religions han contribuït a la consideració que tenen de la feina les diferents societats. A un extrem tenim el protestantisme -el cristianisme que creu en l'esforç per redimir els pecats-, el judaisme -per primer cop una religió va sentenciar que l'home tenia dret a gaudir dels fruits del mateix treball-, el catolicisme -el cristianisme que diu que amb la confessió es pot tornar al Paradís i emular Adam i Eva, és a dir, a no fer res- o l'islam -on poc importa l'esforç, ja que en morir viuràs en un paradís amb rius de llet i mel-. No parlem del budisme, amb un fatalisme que porta a on porta independentment de l'esforç.
La veritat, mai he entès aquesta obsessió per no treballar. O per deixar de fer-ho. Em pregunto per què l'home primitiu bellugava pedres per construir coses -els dòlmens són paradigmàtics-. A aquell individu ningú el remunerava per res. Tampoc mirava d'estalviar per a la jubilació. I és que l'impuls de l'espècie humana -de fet, de qualsevol ésser viu- consisteix a treballar. Altrament, què fas? Massa sovint, amb la jubilació comença una mena de dolce far niente que, com que no és esporàdic, en haver esdevingut estructural, és causant de gran nombre de problemes. Quan un no gasta el temps fent coses útils, el cap se li emplena de ximpleries. La banalitat esdevé inevitable.
Nota – Dels 329 milions d'euros que la SEPI ha destinat a Catalunya per al rescat d'empreses, 274 (el 83%) han anat a dues empreses del sector turístic. Vostès mateixos.