Va de rucs

Entre una excusa i una altra, a cavall de les necessitats i les mancances, l’amo havia ensenyat el ruc a menjar tan poc que l’animal va acabar per defallir i perbocar-li el seu darrer bram. Toix i gasiu de mena, per la seva mesquinesa l’homenot es va quedar sense aquell ase que li feia tant bon servei, ara llaurant i adés carregant feixos de llenya. És ben coneguda aquesta faula i potser l’haureu llegit en més d’una versió. Sens dubte, és una imatge recurrent i de prestacions metafòriques.

També recordareu el sil·logisme de l’ase de Buridan; aquell que, davant la disjuntiva de si havia de menjar abans l’alfals o les garrofes, sense discernir què li convenia més, va caure en la fatal abstinència. També la cultura sembla cosa de rucs. Hem acostumat la bèstia perquè mengi poc però es veu que encara no en tenim prou i continuem escanyant-la fins a l’anòxia, fins que digui prou i s’eixarranqui.

De la mateixa manera que l’apagada del comerç podria deixar les nostres viles a les palpentes, les exèquies de la cultura les podria omplir de foscor. Si el comerç alimenta i vesteix les nostres aparences, la cultura esculpeix els valors i el coneixement. No és qüestió de decidir entre una cosa o l’altra; són totes dues.

"De la mateixa manera que l’apagada del comerç podria deixar les nostres viles a les palpentes, les exèquies de la cultura les podria omplir de foscor"

I encara més rucs. Ho podem dir dels mitjans de comunicació; avui missatgers de la tragèdia i aparadors de les heroïcitats més ocurrents. De la mà dels informatius hem passat d’aquells episodis recents, quan es parlava de la resiliència, a les balconades d’avui dia, ara que es parla de resistència. Amb tants canvis sobtats i tantes figures emergents el periodisme es fa més soluble que mai.

Com a societat i com a individus, estem pagant molt malament a la nostra canallesca i l’estem portant a la paracme gremial. Mai com ara el mester de la informació havia caigut en la indiferència més pregona, i més si tenim en compte que el paper ja no s’aguanta i que els digitals no donen el mateix tacte ni olfacte a la primícia. Els opinants apocalíptics i els contertulians profètics han desplaçat la notícia i semblen haver suplantat el teclat per la bola de vidre, sovint sense rigor ni anàlisi.

"El paper ja no s’aguanta i els digitals no donen el mateix tacte ni olfacte a la primícia"

Tot això em porta a lloar la feina que fan els professionals dels nostres mitjans més propers: les ràdios i les televisions locals, els gratuïts, els periòdics comarcals i, entre molts d’altres i com a exemple notable, el nostre Via Empresa. Set anys després, amb empentes i rodolons subsisteix gràcies a una barreja de taumatúrgia i funambulisme. En això s’ha convertit el periodisme: en el més difícil cada dia.

Per molts anys, gent del VIA Empresa.