Un model sanitari desgastat

Aquests dies hi ha vagues i manifestacions del sector mèdic del país. Llegeixo que també n’hi ha a d’altres llocs. L’esforç de la Pandèmia ha deixat a molts professionals escalivats. Nosaltres, fent gala de la nostra hipocresia laboral, ens hem dedicat a pagar-los l’esforç amb aplaudiments. No he sentit mai que els aplaudiments et posin el rostit a taula. N’hi ha que, amb molta barra, ho pretenen.

He parlat amb un metge amic que ha tingut responsabilitats sobretot lligades en la creació del sistema sanitari català, que és el que va comandar el senyor Xavier Trias, que ara es presenta d’alcalde. El prestigi del nostre sistema va traspassar fronteres. A aquest amic, malgrat estar jubilat, el truquen de l’estranger (països occidentals) per tal que els doni un cop de mà.

Com dic, el nostre sistema sanitari és molt bo. Alguns es passen de voltes i asseguren que és el millor d’Europa. Potser ho va ser. Però està desgastat i ha anat de baixa. Si agafem l’Euro Health Consumer Index -el darrer informe del qual correspon a l’any 2018, per motius evidents- veurem on és Espanya. Estem en la posició 19 de 36. Els primers tres països són Suïssa, Països Baixos i Noruega. Bèlgica està en la posició 5. Alemanya a la 12 i França a la 11. Alguna sorpresa? Sí. Portugal està a la 13, immediatament darrere de França i Alemanya. El Regne Unit ocupa la posició 16. I Itàlia ve immediatament darrere nostre, a la posició 20. Algú estarà sorprès ja que al seu CAP l’atenen molt bé, o malament. Efectivament, però aquest índex que elabora Health Powerhouse recull moltes coses. També el temps d’espera per fer proves o per sotmetre’s a operacions, el resultat dels tractaments, etc. Bé el cas és que teníem un sistema sanitari que era prou bo -Catalunya encapçalava el rànquing espanyol- donats els estàndards del país, que són més aviat primets.

No he sentit mai que els aplaudiments et posin el rostit a taula

Dic teníem perquè m’envaeix la viva sensació que el sistema sanitari català s’ha anat degradant a una velocitat, al meu entendre, elevadíssima. En aquest cas m’atreviria a dir que és degut a la falta de recursos econòmics. El nostre personal està mal pagat. Un cop més estem davant d’un fet que se’ns presenta sovint: no ens coneixem. El país no produeix prou excedent per mantenir el sistema d’estat del benestar que desitjaríem. Les raons ja les he comentades anteriorment ad nauseam. Tenim una productivitat molt baixa comparada amb els nostres països veïns. Factor que no tenim en compte a l’hora de comparar-nos amb els drets dels quals ells gaudeixen. Basats en la nostra productivitat, mai hauríem de tenir un sistema sanitari com el de França o Alemanya.

Però Portugal és un referent a observar. Quan hi ha pocs recursos cal prioritzar. En els darrers vint anys, la governabilitat del nostre país s’ha vist negativament influenciada per dos fets: la marxa de Jordi Pujol com a president del país i l’aparició de governs de coalició. Aquests governs s’han caracteritzat per no ser-ho talment. Hi han conviscut diversos governs dins d’un presumpte govern. Cadascú ha tirat cap on volia. I assignar prioritats absolutes en aquesta situació esdevé impossible.

En el passat es va construir un estat del benestar a partir de la ficció. Gràcies al dèficit i l’autoengany. La festa va acabar malament, concretament en la Gran Recessió que va posar les coses al seu lloc. Desagradable, però aquella recessió, que va començar el 2007, sembla que no va reeixir en fer-nos assumir un fet inevitable: no es pot estirar més el braç que la màniga. Per tant, ara caldria deixar de destinar diners a drets que complauen determinades postures polítiques per passar a mantenir l’essencial: sanitat i educació.

En el passat es va construir un estat del benestar a partir de la ficció

Amb una mica de cura podríem mantenir una sanitat d’un cert nivell. Però dubto que això tingui solució mentre els que manen siguin tan mediocres. I em fa molta por la degeneració del sistema sanitari en el camí que porta i que em recorda el sector hoteler i turístic. M’explico. Es tracta d’un cercle general generat per la mala governança. Es formen metges molt correctament.

 Les nostres universitats són punteres. I el sistema MIR – per fer-ho fàcil, les pràctiques- és una gran invenció que genera metges molt ben preparats. A partir d’aquí, el nou metge busca feina. En trobarà? Sí. Però en trobarà una de millor, més ben pagada, fora de Catalunya. Al Regne Unit, a Alemanya i als Estats Units. 

Fins i tot els nostres metges se n’estan anant a Portugal. Com hem generat una economia amb una base de població inflada, els nostres graduats marxen i, a causa dels salaris, venen metges de fora d’Europa a substituir-los. Abans importàvem cambrers. Ara també metges. Ep, i esperis!

Interior d'un CAP a l'Arboç (Baix Penedès) | ACN - Gemma Sánchez

Em diuen que els metges estrangers que arriben no tenen el nivell universitari dels que generem aquí. Però tant s’hi val. Se’ls convalida el títol i avall, que fa baixada. Molts d’ells, a sobre, venen a fer el MIR i després se’n van a altres països amb el prestigi del nostre sistema educatiu a la butxaca. Jo, titllin-me del que vulguin, no me’n refio d’un metge format en una universitat llatinoamericana.

Què n’hi ha de bons? Probablement. Però ni jo, ni vostès, ni ningú, donem a les universitats llatinoamericanes la credibilitat que té la nostra universitat. Classisme? Pot ser. Mai he estat entusiasta de la solidaritat universal, però quan estic malalt, especialment, i vull que em curin bé, la solidaritat no és una eina útil. No ho és per a ningú.

Però ni jo, ni vostès, ni ningú, donem a les universitats llatinoamericanes la credibilitat que té la nostra universitat

En resum, em temo que amb el sector mèdic estem davant d’un déjà-vu. El model de desgavell professional que podríem començar a anomenar model Catalunya (baixos salaris i efecte Fidel Castro) arriba ara per ser implantat al sector mèdic. Per desgràcia nostra, Europa no té competències en aquesta matèria, però m’ajudaria que la convalidació de títols mèdics fos a escala europea. Si em llegeix algun eurodiputat que presenti una proposició de llei, si us plau. Perquè si ho deixem en mans dels nostres, ja cal que Déu ens agafi confessats.