El segle XX ja durava massa

Vaig néixer el 1966, és a dir, a la segona meitat del segle XX com gairebé totes les persones que avui llegeixen aquestes línies. Durant tota la meva infància i joventut parlar del futur era parlar del segle XXI, un segle on tot seria diferent, ple de tecnologia, noves maneres de fer, invents sorprenents i segur que també nous problemes. Quan era petit més d’una vegada vaig calcular quants anys tindria quan arribés el segle XXI i em quedava tan lluny que realment em creia que tot seria possible, des de les naus de l’odissea espacial de Stanley Kubrick fins els robots deprimits de Blade Runner.

El cas és que avui ja estem al tram final de l’any 2020, ja ens hem polit gairebé tot el primer quart del segle XXI i tot plegat encara té un insuportable aspecte de segle XX. Les escoles, les universitats, la política, els diaris, els drets de les dones, les relacions laborals, els cotxes a les ciutats... tot plegat no té res a veure amb el que havíem imaginat que seria el segle XXI. Ens costa tant canviar les coses, tant, que li hem anat donant pròrrogues al passat i de moment el segle XX ja ha durat 120 anys. A aquest pas el segle XX serà el segle més llarg de la història i pot acabar durant dos-cents anys, i deixar-nos sense segle XXI.

No vull semblar cínic doncs sóc perfectament conscient de les dramàtiques conseqüències que el COVID té i tindrà a les nostres vides, però darrerament penso que la Història ens ha enviat aquesta pandèmia per obligar-nos a transitar d’una vegada cap al segle XXI, i vista la calma amb què hi anàvem s’ha vist obligada a fer-ho de males maneres, amb empentes i violència.

"Ningú va dir mai que la paraula futur fos sinònim de felicitat, ni que estigués exempt d’amenaces, problemes i riscos. El futur sempre és un repte, però a diferència del passat és el nostre destí"

Estem patint la incertesa provocada pel virus i això ens obliga a reconsiderar molts processos, i molts dels nous procediments per fi comencen a ressonar a segle XXI. No hi arribem de la millor manera, però sembla que hi anem. La carnisseria de sota de casa ara accepta comandes per whatsapp i fa sis mesos ni ho considerava. Vaig demanar hora al metge i em varen preguntar si volia visita presencial, telefònica o per videoconferència. M’han dit que si per alguna raó el meu fill ha d’estar quinze dies sense anar a escola miraran d’oferir-li un seguiment telemàtic. A la feina m’han dit que els sembla bé que faci teletreball dos o tres dies a la setmana. Un client m’ha convocat a una reunió i s’han disculpat perquè voldrien que fos presencial. Certament alguna cosa està canviant, i sembla que ho fa en direcció segle XXI. Insisteixo, d’una manera gens agradable, però es mou.

M’ho agafo així. Les actuals circumstàncies ens obliguen a espavilar en direcció al futur, ens obliguen a reconsiderar processos, models de negoci, actituds i fins i tot algunes creences. Ningú va dir mai que la paraula futur fos sinònim de felicitat, ni que estigués exempt d’amenaces, problemes i riscos. El futur sempre és un repte, però a diferència del passat és el nostre destí. Hola segle XXI.