Ser la teva pròpia secretària

S’ha popularitzat molt, en el camp empresarial, això de ser el teu propi cap. La dèria aquesta pels homes “fets a si mateixos” (com si tal cosa fos possible), ha originat aquesta tendència a no voler pensar que hi ha ningú per sobre del teu poder ni tampoc cap entitat universal a qui rendir comptes. La llibertat, mal entesa, de pensar que el lliure albir es trobava en la no-dependència respecte del que t’envolta. Una ximpleria que, per sort, ha acabat caient pel seu propi pes. La consciència de la dependència no només ens manté humils, sinó també connectats a tot allò que ens envolta i responsables amb la nostra acció respecte a la resta de persones, entitats i ecosistemes.

En els últims anys, tanmateix, s'ha produït una altra reestructuració de la cultura empresarial que, com tot en el món de les cures, ha quedat bastant invisibilitzada. Rebutjada la idea que les dones no han de ser la secretària de ningú i que, per tant, un o una líder havia de ser aquesta persona totpoderosa capaç de fer-ho tot sense dependre de ningú, ens hem trobat que la figura de la secretària, invisible, però no per això imprescindible, s'ha esborrat del mapa, deixant que la persona que vol excel·lir hagi de fer totes les tasques ella sola. Així, el que abans depenia d'un aprenent, una persona que assistia o, fins i tot, unes tasques de cura a càrrec d'alguna persona de la família o el servei en el cas de les classes més adinerades, ara ho fa tot la mateixa persona. D'aquesta manera, trobem científics de primer nivell fent una invitació al calendari, becaris preparant presentacions de PowerPoint i estudiants novells en el món de l'acadèmia fent a la vegada de secretària, psicòloga dels seus companys, fent les lectures necessàries i escrivint a altes de la nit o mentre preparen el dinar, amb el risc d'incendiar la casa una mitjana de dues vegades per setmana. Parlant amb companyes que tenen família i criatures, aquesta enumeració es dispara també al rol de pedagoga, cangur de les criatures, secretària de la parella (en el cas dels menys espavilats) i, a vegades, electricista, nutricionista o qualsevol altra tasca que sigui necessària o urgent.

"Per evitar ser la nostra pròpia secretària, cal que assumim que vivim en una època en què no ho podem fer tot i on necessitem, més que mai, la complicitat dels que ens envolten"

No seré jo qui digui que hem de tornar a l'època en què senyors encorbatats eren seguits per uns tacons que corrien de pressa i teclejaven les cartes amb una energia digna de competició. Tampoc seré jo la que pensi que tothom necessita un assistent o una persona a qui externalitzar tota tasca que no estigui estrictament relacionada amb la seva activitat professional. Però sí que seré jo la que demani el reconeixement que les persones, polièdriques, complexes i amb una vida molt més enllà d'acabar la presentació pel dilluns, convèncer al jurat del seu projecte o estar pendent de la trucada o correu electrònic de tal o tal altre client. En una època en què, per fi, hem reconegut que la feina no ho és tot i que hi ha vida més enllà de l'oficina, també hem de tenir en compte que les tasques que tradicionalment feia una altra persona ara les fem nosaltres mateixes i que, per tant, de la mateixa manera que les tasques s'han ajustat, també ho han de fer les exigències. Kant no va haver de netejar mai la casa, i tampoc veig a Albert Einstein anant a fer la compra o demanant a la companyia telefònica per què li ha canviat la factura aquest mes. Hegel no va haver de passar a buscar els nens a l'escola mentre pensava què farien per sopar, i Nietzsche (encara que sospito que li hagués agradat) no es barallava amb ningú per Twitter per defensar les seves posicions polítiques. Ningú tornarà a escriure els assajos de Montaigne ni tampoc a cantar cançons de trobadors per declarar el seu amor a la seva estimada, però tampoc passa res. Els temps han canviat, les tasques també, però sembla que ens neguem a canviar-ne les exigències. Per evitar ser la nostra pròpia secretària, cal que assumim que vivim en una època en què no ho podem fer tot i on necessitem, més que mai, la complicitat dels que ens envolten és clau si volem arribar a alguna cosa similar a això que en diuen èxit.