La característica principal de la demagògia és la de prometre que el país gaudirà d’una sèrie de coses de les que, de fet, a curt termini, no gaudirà. O, com a mínim, no al nivell que es promet. Entre nosaltres, podem esperar que, com a molt, potser algunes coses passin, que es compleixin parcialment algunes de les promeses dels governants. Però tot serà prim. De perfil baix i mediocre. Per què dic això? Doncs perquè, com deia el meu pare, d’un llonguet no es pot fer un pa de quilo. I a Espanya s’administren llonguets.
No m’entra al cap que sigui tan complicat entendre que l’Estat del benestar existeix gràcies a que es produeix un excedent que aportem entre tots. Quan hem cobert les necessitats bàsiques pròpies, contribuïm a millorar les necessitats de tots. Quan aquest excedent no existeix, quan no podem projectar aquesta contribució de manera efectiva, no hi ha Estat del benestar. És fàcil. Com més excedent té un país, millor estat del benestar pot pagar. Poc excedent? Estat del benestar prim. Nul excedent? No hi ha estat del benestar. Insisteixo: la regla és relativament fàcil.
Fins aquí, d’acord. Ara bé, per què es pot obtenir un excedent? Doncs perquè es produeix més del que es necessita per viure de manera correcta i acceptable. Com que, després de cobrir les meves necessitats, encara em sobren alguns diners, l’estat em carrega uns impostos per mantenir el que anomenem “Estat del benestar”. Si no produeixo més del que necessito per sobreviure, no tinc excedent. Per tant, no puc contribuir a l’estat del benestar. Fàcil altre cop. El volum d’estat del benestar del que gaudirà un país va lligat molt estretament a la seva productivitat.
Com més excedent té un país, millor estat del benestar pot pagar. Poc excedent? Estat del benestar prim. Nul excedent? No hi ha estat del benestar
Si es tenen clars aquests conceptes -que, insisteixo, no són d’una gran complexitat intel·lectual- es poden donar resposta a moltes qüestions que se’ns plantegen de manera quotidiana. Per exemple: per què França ha pogut pagar bé els establiments tancats a causa de la Pandèmia i nosaltres, per contra, hem donat uns subsidis escassos, més aviat tirant a garrepes? Fàcil altre cop. França gaudeix d’un estat del benestar folgat perquè té un excedent elevat. Fruit d’una productivitat elevada. És a dir, per cada hora treballada, un empleat francès produeix molt més que un d’espanyol. Que un de català, també. Fins ara tot continua clar, em sembla a mi.
Mirem, ara, quant de més produeix un treballador Francès comparat amb d’altres. Doncs avui me’n vaig a les bases de dades de la Unió Europea (UE) que és la que pot comparar les dades dels països, car ho necessita per governar el conjunt de manera enraonada. I si establim que la productivitat mitjana de la UE és 100, guaitin com pinta la cosa (dades Eurostat 2020):
Moooc! Comencen a copsar per on van els trets? Per cert, espero que també entenguin el respecte dels Alemanys per França. Tot aquell que pretén banalitzar França és, simplement, un ase. Un pur ignorant.
L'umbral productiu
Doncs ja està. Ja veuen que mai gaudirem d’un estat del benestar com el de França, perquè en el temps que nosaltres produïm 94 coses (del que sigui), els francesos en produeixen 124. Ni tampoc podem reclamar drets socials com a Alemanya on en produeixen 121. Ni tant sols podem comparar-nos amb Itàlia. No cal que s’hi escarrassin i, sis plau, deixin de repetir "a França fan...", "a Alemanya això no passa...", etc. Perquè el primer que allí no té lloc és aquesta llastimosa productivitat que nosaltres tenim. La resta és l’enveja del gandul.
Mai gaudirem d’un estat del benestar com el de França, perquè en el temps que nosaltres produïm 94 coses, els francesos en produeixen 124
Pels amants de la justícia social que tots perseguim queda clar que el tema no es soluciona apujant impostos, només. Perquè un impost molt elevat aplicat sobre una quantitat petita (baixa productivitat de tot un país) probablement no igualarà el que s’obté d’un impost enraonat aplicat sobre una quantitat elevada (alta productivitat de tot un país).
Conclusió. La nostra sanitat anirà a pitjor. Els nostre sistema educatiu es deteriorarà. I si l’electricitat puja massa de preu, ens haurem d’aguantar; i els que no puguin pagar-la patiran. Per què es pensen que el govern espanyol, malgrat els seu populisme intrínsec, no actua subvencionant les carències que tenen els més desprotegits com sí que ho fan altres països? Doncs perquè no hi ha ni cinc de calaix. A ningú li agrada ser impopular, no ens enganyem. Poca productivitat -> pocs impostos a recaptar <- poc calaix.
I perquè dic que, a sobre anirem a pitjor? M’ho imagino. Mirin com hem arribat al 94 que hem vist al gràfic anterior:
El 2013 teníem una productivitat com la de la mitjana dels països de la UE (fet que no era per tirar cap coet), però hem anat a pitjor, fins ara. Per tant, totes les desgràcies que afebleixen la justícia social, únicament podran aturar-se quan la nostra productivitat estigui a l’alçada suficient com per pagar l’estat del benestar que molts reclamem. No és massa difícil d’entendre. I qui prometi millores socials sense denunciar que el principal problema estructural de l’econòmica espanyola, i catalana, és la productivitat, enganya. Practica el populisme i la demagògia.
També hi haurà qui digui: “Ep, aquesta productivitat del 94% és l’espanyola; la catalana és molt millor!”. Alto! D’això en parlarem la setmana vinent.