He resistit dues vegades la temptació de comprar-me un Echo Plus, l’assistent intel·ligent d’Amazon. Dos cops he estat amb el ratolí damunt del botó de Comprar ya que finalment no he clicat.
L’Echo, amb les seves diferents encarnacions —Dot, Echo, Plus i Spot— és en essència un altaveu i un micròfon connectats a internet capaç de reconèixer el que li diem i d’actuar en conseqüència. A dins hi porta l’Alexa, que vindria a ser la Siri d’Apple. Alexa és el majordom perfecte: qui ens recorda el pròxim partit del Barça, qui ens posa la música que li demanem, qui ens reprodueix el darrer episodi del podcast, qui ens diu quin temps fa a fora i qui sap quant trigarem a arribar a la feina amb el trànsit del matí. Ens guarda missatges de veu per altres membres de la família, ens apunta recordatoris al calendari, controla els aparells connectats casa i ens explica entre moltes altres coses. Tot això a uns preus de llançament que van dels 35,99 (sense oferta 59,99) de l’Echo Dot, fins a 89,99 (149,99) de l’Echo Plus. No fer clic amb aquestes condicions és un acte militant.
Conec bé l’Echo d’Amazon i l’Alexa. L’estiu del 2017 vaig passar un mes amb ella a San Francisco. Ella vivia al pis de dalt, a l’estudi, i jo tenia la meva habitació al pis de baix junt amb la cuina i la sala d’estar en un apartament d’espais oberts. En un principi vaig pensar que tot allò que em podia oferir l’Alexa ja ho tenia al mòbil amb la Siri. Però un dia, de manera inconscient, mentre em preparava l’esmorzar li vaig preguntar què havia fet el Barça. Em vaig sorprendre a mi mateix per la naturalitat amb la qual vaig adreçar-m’hi. Al cap d’una estona, mentre llegia l’actualitat a Twitter, se’m va acudir preguntar-li que quin temps feia. No cal que us digui que la següent ordre va ser que em traduís els graus Farenheit a Celsius. Un cop trencat el gel la relació va ser molt natural: Alexa posa’m Ramones, Alexa quina hora és a Barcelona, Alexa explica’m un acudit…
En un excel·lent apunt al seu blog, el també sanfransicà Hunter Walk, soci del capital risc Homebrew i ex de YouTube, Google i Second Life, escrivia el 2016 que l’Amazon Echo estava tornant sa filla de quatre anys en una maleducada. El raonament és molt simple: ensenyem la canalla a demanar les coses si us plau i a donar després les gràcies i amb Alexa això no existeix, no li cal un gràcies abans d’iniciar una altra tasca. Escriu Hunter: “Cognitivament, no estic segur que la canalla entenguin que poden tractar malament Alexa, però no una persona. Com a mínim, crea patrons i reforços que, sempre que la vostra dicció sigui bona, podeu obtenir tot el que vulgueu sense necessitat d’educació.”
"Estem condemnats a viure i entendre'ns amb les màquines però de moment encara estan més preparades que nosaltres"
En una altra peça excel·lent al New York Times d’ara fa un any titulada "Co-Educant amb l'Alexa", la Rachel Botsman explicava l’evolució de la relació de la seva filla de tres anys amb l’Alexa. Va observar com canviava de demanar-li d’informació —quin temps fa fora— a delegar-li decisions —què em poso?—. Com en Hunter, també va veure com sa filla era brusca amb l’Alexa mentre dubtava de si li ofenia els sentiments. Sovint el primer bon dia de la nena era per l’Alexa. Un estudi del Media Lab del M.I.T. amb 27 criatures d’entre 3 i 10 anys que van interactuar amb assistents com Alexa o Google Home, concloïa que els menuts perceben els assistents com a persones reals; les preguntes més comunes eren les personals com “Quants anys tens”, “Què ets” i “On vius”.
Atribuïm a l’Alexa moltes més qualitats de les que no té; com que ens parla la creiem persona, com que ho sap tot la creiem intel·ligent i com que viu a casa la creiem de la família. Deixar entrar un estrany a casa té conseqüències imprevisibles, sobretot quan aquest algú és un comercial de la botiga més gran del món. Estem condemnats a viure i entendre’ns amb màquines però de moment encara estan més preparades que nosaltres; la diferència és que elles no són intel·ligents i nosaltres sí. De moment no he fet clic encara.