La Síndrome de l'Impostor és un fenomen comú que afecta moltes persones, independentment del seu nivell d'èxit o competència. Tot i que no és un diagnòstic clínic, té un impacte significatiu en la salut mental i el rendiment de qui el pateix.
El terme Síndrome de l'Impostor va ser creat per les psicòlogues Pauline Clance i Suzanne Imes a la dècada de 1970. En el seu article The Impostor Phenomenon in High Achieving Women: Dynamics and Therapeutic Intervention van descriure com moltes dones amb èxit experimenten una incapacitat per interioritzar-lo i una por persistent a ser descobertes com a "fraudulentes". Malgrat proves objectives de la seva competència, creien que no mereixien el seu èxit i que havien enganyat als altres per aconseguir-lo. Estudis posteriors van demostrar que l'impacte de la síndrome de l'Impostor no es limita a les dones, sinó que és un fenomen generalitzat que pot afectar qualsevol persona, independentment del seu gènere o context cultural.
Des d'una perspectiva psicològica, la Síndrome de l'Impostor es pot entendre millor a través de la Teoria de l'Autoeficàcia d'Albert Bandura. Bandura va suggerir que l'autoeficàcia, o la creença en la capacitat pròpia per assolir metes, juga un paper crucial en com abordem els desafiaments. Les persones amb un baix sentit d'autoeficàcia són més propenses a atribuir els seus èxits a factors externs, com ara la sort o l'esforç excessiu, en lloc de la seva pròpia habilitat. Això crea un cercle on cada nou èxit no reforça l’autoconfiança, sinó que intensifica la por a ser descoberts com a incompetents.
Hi ha determinats trets de personalitat que predisposen la persona a ser més propensa a haver de lidiar amb aquesta síndrome. Entre aquests trets, podem destacar el perfeccionisme. La persona perfeccionista té estàndards de qualitat extremadament alts. Qualsevol error, per petit que sigui, el viu com un fracàs total, el que alimenta la creença de no ser prou bona. Aquestes persones viuen en l'autoexigència, on sempre tot es pot fer millor. Això deriva en una constant sensació d'insatisfacció i un sentiment de frustració.
"Hi ha determinats trets de personalitat que predisposen la persona a ser més propensa a haver de lidiar amb aquesta síndrome"
En molts casos aquesta autoexigència porta la persona a ser altament autocrítica, per la qual cosa tendeix a minimitzar els seus èxits i maximitzar els seus defectes, contribuint a la percepció de ser una impostora.
La persona amb una alta sensibilitat a la crítica se sent personalment atacada, presenta serioses dificultats per adonar-se que la crítica té el focus en el fer i no en el ser, per la qual cosa acaba sentint veritable angoixa que desemboca en inseguretat sobre les seves capacitats.
La tendència a comparar-se socialment també és un factor d'influència per viure la síndrome de l'impostor. La persona que es compara constantment amb els altres sol sentir-se inferior, independentment dels seus èxits objectius. Això es deu al fet que tendeix a comparar-se amb especialistes de cadascuna de les àrees on desitja destacar i acaba mesurant-se amb estàndards inabastables. Per exemple, un professional pot comparar la seva habilitat en presentacions amb la d'un col·lega conegut per la seva eloqüència, la seva capacitat d'anàlisi amb la d'una altra companya famosa pel seu rigor acadèmic i, la seva creativitat amb algú més reconegut per les seves idees innovadores. En fer-ho, se senten deficients en cada aspecte, tot i que en realitat estiguin fent una feina excel·lent i completa.
Afortunadament, tant des de la psicologia com des de la neurociència trobem estratègies que ajuden a superar aquests sentiments de dubte sobre un mateix.
"La tendència a comparar-se socialment també és un factor d'influència per viure la síndrome de l'impostor"
El primer pas per abordar la Síndrome de l'Impostor és reconèixer i acceptar aquests sentiments. Entendre que aquests són comuns i que no representen un senyal d'incompetència, pot alleugerir part de la càrrega emocional.
Si ets una d'aquestes persones, algunes pautes senzilles i pràctiques que poden ajudar-te són:
- Portar un diari d'èxits, on registris els teus èxits i les habilitats que vas utilitzar per assolir-los, pot reforçar una autoimatge positiva i realista.
- Establir petites metes que t'acostin a la gran meta i celebrar els èxits.
- Buscar el feedback de persones de confiança del teu entorn, el que comunment anomenem, el teu cercle social de referència. En proporcionar-te una perspectiva més equilibrada de les teves habilitats i èxits contrarestes les teves percepcions negatives.
- Tracta't amb la mateixa amabilitat que mostraries a un amic proper. Tots enfrontem dificultats i desafiaments, el que és important és com et tractes en aquests moments.
- Practicar tècniques de meditació regula l'activitat de les zones cerebrals involucrades en el processament emocional, reduint l'estrès i millorant l'autoconfiança.
D’altra banda, entendre la seva relació amb les fases de l'aprenentatge, ens ajuda a obtenir una perspectiva més profunda sobre com abordar i superar aquest fenomen.
L'aprenentatge passa per diverses etapes, començant amb la incompetència inconscient, on no som conscients del que no sabem. En aquesta fase, la Síndrome de l'Impostor encara no és present perquè no tenim prou coneixement per dubtar de nosaltres mateixos. A mesura que avancem cap a la incompetència conscient, es fa evident el que no sabem, i aquí és on poden sorgir els primers símptomes de la Síndrome de l'Impostor, ja que som més conscients del que ens queda per aprendre.
La següent fase és la competència conscient, on comencem a adquirir habilitats i coneixements, però encara necessitem esforç conscient per aplicar-los. Durant aquesta etapa, la Síndrome de l'Impostor pot intensificar-se, ja que, tot i començar a tenir èxits, encara som molt conscients de les nostres mancances i de la possibilitat de ser "descoberts" com a fraudulents. És crucial en aquest moment reconèixer i celebrar els nostres progressos per contrarestar aquests sentiments.
Finalment, arribem a la competència inconscient, on les nostres habilitats es tornen automàtiques i ens sentim més segurs en les nostres capacitats. No obstant això, fins i tot en aquesta fase, la Síndrome de l'Impostor pot persistir si no hem après a internalitzar i reconèixer els nostres èxits adequadament. Aquí, la reflexió contínua i el feedback constructiu són essencials per mantenir una autoconfiança saludable.
Cada fase de l'aprenentatge presenta oportunitats per enfrontar-se a les nostres inseguretats per construir una autoconfiança sòlida. En comprendre aquesta connexió, podem abordar la Síndrome de l'Impostor de manera més estructurada i efectiva, assegurant-nos que avancem no només en coneixement i habilitats, sinó també en l'acceptació i valoració de nosaltres mateixos.