Sols i hiperconnectats, la nova pandèmia

Vivim en el món de la contradicció i la incoherència, i ara m’explico.

No fa pas tants anys, ben mirat, les persones ens comunicàvem amb el telèfon i la carta. Recordo perfectament el primer telèfon, aquell que tenia la marcació per disc, una rodeta amb deu forats amb què marcàvem el número tot girant el dit cap a la dreta. Han passat només 67 anys de la seva irrupció a les nostres vides i avui, molt probablement, la majoria dels nostres fills no sàpiguen ni com s’usaven o directament ni tan sols els soni el seu nom.

I qui no recorda les antigues cabines telefòniques? Em vénen a la memòria aquelles que tenien una porta per poder tancar-s’hi a dins i que funcionaven amb monedes. De fet, vaig viure amb certa tristesa el moment en què el govern central va anunciar-ne la data de caducitat. Després de més d'un segle d'existència, l’any 2022 quedava abolida l'obligació de mantenir-les com a servei públic, igual que les guies telefòniques.

"Llargues converses en què fluïa la paraula, les emocions, els somriures, els plors, però també algun silenci que sense dir res també parlava"

O les cartes, les meves estimades cartes. N’era una gran aficionada, jo. Les escrivia a mà, sempre llargues, ben llargues. I les posava perfectament doblegades dins d’aquells sobres que et deixaven la llengua amarga cada vegada que els tancaves.

El telèfon i la carta. Llargues converses en què fluïa la paraula, les emocions, els somriures, els plors, però també algun silenci que sense dir res també parlava. Avui, i confesso que ho dic amb melangia, aquests mitjans han esdevingut gairebé anacrònics i han quedat desplaçats per la irrupció de la telefonia mòbil i el seu amplíssim ventall de recursos de comunicació.

Precisament en aquest sentit, un recent estudi del professor de l'Escola de Telecomunicació de Barcelona (ETSETB) i director de la Fundació i2Cat, Josep Paradells, posa de manifest una dada estadística força eloqüent, la davallada de la presència de telèfons fixos a les llars de l'Estat, que ha passat del 70% a menys del 55%.

I és que tot canvia vertiginosament. Vivim en un món dominat per la hiperacceleració, la incertesa i l’excés d’informació. Per què tot i comptar amb infinites vies de comunicació, no ens comuniquem adequadament. Fem-nos si no una senzilla pregunta: per què comptabilitzem centenars, milers, desenes de milers de contactes a les xarxes i, en canvi, sovint no trobem ningú amb qui fer un trist cafè? La societat d’avui ens aboca a una independència on les interaccions són cada vegada menys humanes, on el contacte directe és cada volta més efímer. Les feines són més autònomes, telemàtiques i distants i, irremeiablement, les persones ens hi hem vist en gran part contagiades. Tenim menys amics i menys parelles que abans. Estem hiperconnectats. Tenim els e-mails, la missatgeria instantània, els missatges curts o SMS, les videotrucades, les xarxes socials... i, tanmateix, cada vegada ens sentim més sols. Per paradoxal que sembli, hem arribat a l’extrem que parlar pel mòbil, tal com abans solíem fer amb el telèfon fix, avui fins i tot ens resulta incòmode o estrany.

Estar hiperconnectat és la manera d’acabar aïllat.

La revolució tecnològica que hem viscut en aquests darrers anys ens ha dotat d’incommensurables beneficis i oportunitats, però alhora ens ha fet acomodar a l’automatisme físic i mental. Aturem-nos una estona i fem aquest humil exercici. Quants de nosaltres viatgem en transport públic seient amb la mirada clavada al mòbil? Quants mantenim, o hem mantingut, la vista enganxada a la pantalla mentre parlem amb la persona que tenim al nostre costat? Ho exposo obertament a tall d’autocrítica, perquè mal em pesi, jo també he caigut en el parany de la hiperconnexió.

"La davallada de la presència de telèfons fixos a les llars de l'Estat ha passat del 70% a menys del 55%"

El món i les nostres vides s’han transformat. Un ahir i un avui que trenquen lligams. Cada vegada tot és més breu i frívol. Ens avorrim abans i la nostra atenció col·lapsa amb més facilitat. Anhelem ser o assimilar-nos a aquells que tenen, o aparenten tenir, la vida ideal a les xarxes. Ens hem oblidat de gaudir i de lluitar pel que som individualment.

Les xarxes socials no són sinó el mirall d’una falsa realitat, una perfecció impostada on ningú mostra les inseguretats ni les pors. I, tanmateix, tots en som addictes. Tinder, WhatsApp, Instagram, Facebook, TikTok, LinkedIn, ... Són eines virtuals que poden fomentar relacions que alimenten la nostra esfera professional, social i afectiva, però paral·lelament cal tenir una identitat ben construïda i una xarxa social real i afectiva estable.

Sentir-se sol és lesiu per a la salut. Estar sol, no. Perquè podem estar acompanyats i alhora sentir-nos sols. La soledat és actualment una epidèmia i té un impacte enorme sobre la salut. Els nostres joves, nosaltres mateixos, ens sentim sols i estem hiperconnectats. Els nostres grans se senten sols perquè progressivament van perdent els amics perquè es van morint.

"Per què comptabilitzem centenars, milers, desenes de milers de contactes a les xarxes i, en canvi, sovint no trobem ningú amb qui fer un trist cafè?"

Definitivament, hem de fer valdre la importància de les relacions humanes, el contacte físic i emocional, les converses i els silencis al costat de l’altre. Acaronar-nos les mans, palpar els somriures i les llàgrimes lluny de les pantalles. I aprendre també a estar sols, a badar, a avorrir-nos, a desconnectar el nostre cervell per reciclar-nos, regenerar-nos, per incorporar el que hem après i per relaxar-nos, ell i el nostre cos. És possible, cal només fer una passa diària que ens acosti progressivament al nostre benestar individual.