Per què diuen 'sottogoverno' quan volen dir nepotisme i corrupció?

Si en alguna cosa s'han mostrat hàbils els nostres polítics ha estat a l'hora de crear l'entorn necessari per distreure el ciutadà d'allò que és essencial. L'acte més important ha estat el de comprar periodistes. Alguns en l'àmbit personal; d'altres, la majoria, pel bonic mètode de passar diners a les editores que són les que paguen els minsos salaris. Tot orientat a manipular l'opinió pública. És per això que l'administració de justícia malviu amb un pressupost misèrrim mentre la partida de publicitat institucional -ergo, suborn- no para d'augmentar. I d'això hem d'assabentar-nos per premsa forana o especialitzada com ara a Dircomfidencial. Suposo que si els mitjans d'aquí publiquen aquestes notícies, quedaran fora de la llista d'agraciats.

Més info: Immigració amb atur? Inexplicable

La darrera operació de distracció ha arribat, però, als límits de l'insult a la intel·ligència. S'ha promogut la xerrameca -vull dir, a les tertúlies i als mitjans degudament monitorats- sobre un vici vell a casa nostra, però al que ara se li vol donar un aire simpàtic i informal. Ja se sap que en coses de política copiem el nomenclàtor italià -sorpasso, en lloc d'avançament-, però que en qüestions de menjar l'estupidesa deriva més aviat cap al vessant anglòfil -muffin, en lloc de magdalena. El cas és que, com deia, ara s'ha pretès vestir d'informalitat transparent i donar-li aires de normalitat a un acte pervers. S'aprofita la simpatia que desperta la capacitat oratòria italiana. Parlo del mot sottogoverno. Què guai, no?

Mai insistiré prou quan dic que la semblança entre els italians del nord i els catalans és gairebé nul·la. Si de cas ens assemblem més aviat als del sud. No és només que ells, al nord d'Itàlia, tinguin Ferraris, Maseratis i màquines de Lavazza guardades al garatge per treure'ls i demostrar la seva potència quan fa el cas. Els italians del nord també saben, ho manifesten obertament, que el seu país és corrupte. Nosaltres no. Aquí ho som, però fem veure que no. I és que la percepció social sobre la corrupció és encara més baixa aquí que a Itàlia.

"Els italians del nord saben que el seu país és corrupte. Nosaltres no. Aquí ho som, però fem veure que no"

Mirin, si no, la definició que fa l'Istituto della Enciclopedia Italiana de sottogoverno: "En el llenguatge del periodisme polític, terme polèmic que s'utilitza per indicar el conjunt d'activitats que duen a terme el partit o els partits del govern, que van més enllà del seu dret normalment reconegut, a gestionar els afers públics d'acord amb els seus propis programes, per influir a favor propi en el funcionament dels assumptes públics, en forma de pressió directa o indirecta i, sobretot, confiant als seus membres o simpatitzants càrrecs directius en la burocràcia, en diferents òrgans específicament financers, etc.".

No només volem ignorar l'acte manifestament corrupte que això significa. No senyor, no n'hi ha prou. Els mitjans, a sobre, ens refreguen l'honestedat dels que governen, i es considera un acte elogiable el fet que el president Illa digui que no tots els càrrecs seran coberts per membres del PSOE -donant a entendre que hi podran sucar d'altres en funció de com siguin d'estables els pactes-. Visca la democràcia i el consens!

Aquesta aberració es va introduir a l'administració pública catalana fa molts anys, de tal forma que ho porta la Generalitat estampada com una tara de naixement. Tanmateix, fa anys, amb l'arribada de l'insigne tripartit, es va introduir un refinament: fer veure que els membres de partit nomenats per a càrrecs públics (ara arriben a més de cinc-cents) ho feien pel bé de la pàtria. I el mètode empescat fou que cedissin una part del seu sou al partit.

"Fa anys, amb l'arribada de l'insigne tripartit, es va introduir un refinament: fer veure que els membres de partit nomenats per a càrrecs públics ho feien pel bé de la pàtria"

Posem un exemple: un individu amb carnet, que en la seva vida civil guanya 2.000 euros, passa a cobrar-ne 8.000 com a funcionari sottogovernamentisti, però, això sí, 3.000 els passa al partit. Tot molt palermità: se tu dai una cosa a me, io poi dò una cosa a te! En resum, podríem dir que el partit cobra per col·locar. O potser ho copso malament? Ara, això sí: que ningú tingui l'ocurrència de nomenar de conseller un empresari o un alt directiu, com succeeix en altres governs europeus. Mai obrir la porta als malvats mercats! Visca la mediocritat!

El país pot tenir un gran teixit empresarial. De fet, el té. La pregunta consisteix a qüestionar-se quant de temps un país que produeix riquesa -però que va baixant en els rànquings- pot resistir aquests nivells de mala governança i barra descarada mentre l'administració pública -tota ella: sanitat, educació, seguretat, comerç, etc.- està en vies de descomposició. De veritat esperarem al moment que els problemes generats pels qui governen acabin en malestar social general? En parlem aviat. Amb dades, és clar.

Més informació
Des de Vietnam: l’amic americà
Sistema de finançament alemany: clar però sofisticat
Turisme de qualitat? Millor empresaris de qualitat
Avui et destaquem
El més llegit