Dimarts vaig rebre un correu de Google que m’informava, de manera molt educada i en català, de què a partir de l’1 de maig les campanyes de publicitat que fes a França i Espanya tindrien un recàrrec del 2%. “Aquests costos operatius normatius s'afegeixen per cobrir una part dels costos associats al compliment de la legislació relativa a l'impost sobre serveis digitals a França i Espanya”. Signat: Google Payments. El correu remetia a una pàgina amb tota la informació sobre les comissions específiques de cada país.
Tirem un any enrere i anem fins el 18 de febrer del 2020. Aquell dia la ministra d’Hisenda i portaveu del govern espanyol, Maria José Montero, anunciava en roda de premsa l’aprovació de l’anomenada “taxa Google” que entraria en vigor a finals d’any. La taxa és d’un tipus del 3% i s’aplica les empreses digitals amb una facturació global superior als set-cents cinquanta milions d’euros i amb uns ingressos a Espanya superiors als tres milions.
Anem encara més enrere, fins el 2017. Aquell any Google, Amazon, Facebook i Apple van tributar per valor de 24 milions d’euros, una xifra molt inferior al seu volum de negoci real. La discrepància ve de l’enginyeria fiscal de les grans tecnològiques que els permet evitar tributar allà on tenen l’activitat econòmica. Si es dediquessin a la construcció ho tindrien més difícil però com que el seu negoci és el de moure bits amb algorismes ho tenen molt fàcil.
"Només cal obrir la central europea en un país on els impostos sobre beneficis siguin pràcticament nuls, transferir-li la propietat intel·lectual de l’algorisme i llogar-lo als diferents estats de la UE"
Fixem-nos en el cas de Google. Google és bàsicament un algorisme d’ordenació d’informació. Quan fem una cerca ens surten els resultats ordenats per rellevància, acompanyats d’anuncis ordenats per l’import que cada anunciant està disposat a pagar pel nostre clic. Per mostrar l’anunci Google no cobra res, és només quan fem clic que es produeix la transacció. Google va reinventar la publicitat canviant el model estàtic de compra d’espai pel model dinàmic de subhasta de la borsa. Doncs bé aquest algorisme val molts diners, tants que l’ha fet l’onzena empresa del món i la segona tecnològica (Fortune 500).
Amb aquesta premissa només cal obrir la central europea en un país on els impostos sobre beneficis siguin pràcticament nuls —posem per cas Irlanda—, transferir-li la propietat intel·lectual de l’algorisme i llogar-lo als diferents estats de la UE. El preu del lloguer anirà en funció de la previsió dels seus beneficis anuals, una mica per sota perquè no sigui dit. Aquest senzill mecanisme permet a les grans tecnològiques tributar allà on els impostos són més baixos independentment d’on facin l’activitat.
"La solució per redistribuir la riquesa que generen les grans tecnològiques passa per fer-los pagar els impostos que els toquen allà on hi tenen l’activitat"
Al final ha passat el que havia de passar, que la taxa l’acabem pagant vostè i jo. No es podia saber, sobretot quan Google té una posició de monopoli en el mercat de la cerca; els anunciants que no vulguin pagar aquest 2% extra no tenen opció real d’anar a la competència. PWC ha estimat que la taxa tindrà un impacte d’entre 515 i 665 milions a les nostres butxaques.
Tot això que fan les grans tecnològiques ni és il·legal, ni alegal, ni tan sols amoral; és perfectament legal perquè la UE i la manca d’una fiscalitat comuna ho permet. La solució per redistribuir la riquesa que generen les grans tecnològiques no passa per posar nous impostos que sempre acaben repercutint en el consumidor, sinó per fer-los pagar els impostos que els toquen allà on hi tenen l’activitat i això passa també per acabar amb els paradisos fiscals a Europa. Ho explica molt bé el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz (acompanyat de Thomas Piketty) quan diu que Irlanda no es comporta com un bon veí a la UE, “que les grans tecnològiques estan molt contentes de tenir-hi una fiscalitat molt baixa, però qui paga?” Vostè i jo paguem, que m’ho va dir Google.