El temps d’ahir, quinze dies l’any

Les xarxes van plenes de fotos de cales paradisíaques, postes de sol de postal i de les piles de llibres que ens emportem de vacances. Són tradicionals les llistes de llibres de Bill Gates i de Barack Obama. Estiu, platja i llibres són un cant desesperat per un temps que ja no tenim. I no em refereixo a les 24 hores del dia que se’ns escolen en les banalitats més vàcues sinó en la manera de mesurar, valorar i repartir el temps.

No cal apel·lar Einstein per saber que no hi ha un marc de referència temporal únic, que el temps és personal i intransferible; no mesurem la nostra vida per mesos i anys sinó pels esdeveniments que ens han marcat. El temps és un constructe social que ens serveix per a aprofitar els recursos ja sigui en un entorn d’economia agrària —estacions, crescudes dels rius, marees—, en un entorn industrial —hora d’entrada, de sortida, temps de producció d’un bé— o el temps postindustrial o el no-temps on la frontera entre oci i negoci (negació de l’oci) és difusa.

"No mesurem la nostra vida per mesos i anys sinó pels esdeveniments que ens han marcat"

I com a tal constructe el temps no està exempt de pressions polítiques. Tot i que de vegades de manera no explícita, tots els corrents ideològics, partits polítics i moviments socials tenen una posició definida sobre el temps —treballar menys hores per setmana, conciliació laboral, racionalització d’horaris, baixes per paternitat—. De fet, qualsevol política econòmica, del moment en què els recursos són limitats, no és més que una política del temps. M’ho va explicar un dia el professor Xavier Sala i Martín en una conversa a Davos: tot el que ens fa feliços té un cost, moltes vegades costa diners, però sempre té un cost en temps. El corol·lari seria que l’economia és la ciència de la felicitat (el també economista, Yanis Varoufakis, nega que l’economia sigui una ciència; els diferents corrents de pensament econòmic s’assemblen més a religions).

Que el temps sigui un constructe social i que sigui la base de la mesura de la productivitat —de l’economia i, per tant, de la felicitat— fa que estigui sotmès constantment als designis del poder que decideix quins indicadors són rellevants. Tot i que hi ha indicadors addicionals que proporcionen una perspectiva més àmplia de progrés —felicitat (GNH en les seves sigles en anglès), benestar social (SPI, ídem), l'impacte ambiental i el desenvolupament humà (IDH, ídem)— encara ens regim pel PIB, quan sabem del cert que no n’hi ha prou.

Que el PIB no és un bon indicador ho sabem de l’any 1920 quan l’economista Arthur Pigou va publicar al seu llibre L’Economia del Benestar l’exemple següent: si un home lloga una dona de fer feines, l’ocupació puja i l’economia (i la felicitat) creix. Si, en canvi, s’hi casa i continua fent la mateixa feina el nombre de gent ocupada baixa i l’economia decreix. On és la boleta? Aquest contrasentit a l'hora de mesurar la “felicitat” continua en els nostres dies. Aquest exemple es coneix avui com la “Paradoxa de Pigou” també coneguda en el refranyer català com “no és el mateix treballar que fer feina”. El que ens porta inevitablement i com sempre a Grècia.

"Tot i que hi ha indicadors addicionals que proporcionen una perspectiva més àmplia de progrés, encara ens regim pel PIB, quan sabem del cert que no n’hi ha prou"

Els antics grecs, en el seu temps agrari guiat per les estacions, distingien perfectament entre el que era treballar i fer feina, entre treball i ocupació. L’ocupació (ponos, molt proper a penia, pobresa) la tenien esclaus, artesans i metecs a canvi de subsistència, de diners o de béns. Per a un ciutadà lliure tenir una ocupació estava mal vist, no, en canvi, treballar (ergon), que era una obligació moral. L’ergon dels ciutadans de la polis era la feina que es feia a casa, amb els parents i amics o a l’espai públic.

Una altra distinció que feien els grecs era entre els temps de recreació i lleure. La primera comprèn activitats com menjar, beure, l’entreteniment, la gimnàstica i l’esport, i tenia la seva festa major cada quatre anys en els Jocs Olímpics. En canvi, el lleure (skholé) combinava l’educació personal amb la participació cívica (la paraula escola en deriva). La participació en el teatre era més semblant a una celebració religiosa, amb processó i participació del públic incloses durant llargues hores, que al teatre al qual estem acostumats. 

"Els gegants tecnològics han segrestat el nostre temps de lleure entès en termes grecs —educació personal i participació cívica— i l’han substituït per exhibició personal i participació incívica en línia"

Observeu que el poder, qui decideix com compartimentar el temps i mesurar-ne el seu output, ha intentat, d'una banda, llevar la feina de l’equació —si no és remunerada no es considera feina— i de l’altra esborrar la frontera entre recreació i lleure. Ho veiem especialment en temps d’internet on els gegants tecnològics han segrestat el nostre temps de lleure entès en termes grecs —educació personal i participació cívica— i l’han substituït per exhibició personal i participació incívica en línia. Pel camí han guanyat molts diners i han fet un estrip al teixit social.                                         

Que no fem les coses del tot bé ho demostra el cant desesperat que són les vacances d’estiu. Observeu-vos, observem-nos aquests dies: sense rellotge, guiats per l’hora del sol, amb contacte amb la natura que ens marca el seu temps, carregats de llibres per al nostre temps d’educació personal (temps de lleure), participant de la vida cívica que són les festa majors, aplecs, concerts i festivals i utilitzant menys el mòbil. Ens aferrem al nostre passat grec i agrícola encara que sigui només quinze dies a l’estiu.

Si en voleu saber més us recomano el llibre que estic llegint ara mateix: The Politics of Time, Gaining Control in the Age of Uncertainity de l’economista Guy Standing.

Ens veiem aquest vespre a les havaneres a la platja a la festa major de Sant Vicenç de Montalt.