Tendresa i silenci

La Història (en majúscules) sovint només reconeix aquelles persones que han dut a terme alguna cosa remarcable, meritòria, transcendental per a la continuïtat i progrés de l'espècie humana. La resta passen a la història (en minúscules) com ja popularment es coneix com "sense pena ni glòria". La línia que separa el punt entre passar a la Història o desaparèixer en la història és fi però mordaç. Tot allò que hem posat en la balança aleatòria de les coses magnífiques i impressionants cau a la primera. Totes aquelles que permeten que les altres ho siguin; els suports, les cures, els bons consells o els àpats a taula, moren en la segona. La meva àvia va pertànyer a la segona.

"La línia que separa el punt entre passar a la Història o desaparèixer en la història és fi però mordaç"

La meva àvia era una dona corrent amb una vida corrent que mai va anar més enllà de l'interès de la família, amistats i veïnes. La meva àvia mai va parlar davant d'una audiència desconeguda, no va fer cap gran descobriment i tampoc no va rebre cap reconeixement per la seva tasca social. La meva àvia va néixer en un poblet petit al costat d'una ciutat petita i va viure la major part de la seva vida al mateix carrer, amb les mateixes persones i les mateixes rutines.

La vida de l'àvia va ser una vida a cocció lenta, reposada, tranquil·la i amable, com la bona nena que des de petita li van dir que havia de ser, com la bona esposa en la qual es va convertir i com la mare devota que va esdevenir. L'Enriqueta no va sortir mai de les caselles que li va marcar la vida. I en el seu tros de jardí i la seva molt marcada posició va procurar sempre ser feliç. Feia anys que l'àvia era un fòssil d'una altra època, una relíquia històrica, una traça d'uns altres temps que havia quedat atrapada en un context que ja no li era ni propi ni reconeixible. L'àvia era especial perquè era l'última de la seva espècie.

Amb menys d'un segle de diferència, totes dues vam néixer en un lloc similar. La gent diu que a mi em brillen els ulls com a ella quan faig una cosa que m'agrada o quan m'expliquen alguna cosa que em desperta interès. També tenim les dues una manera molt pròpia d'emportar-nos les coses per dins i xerrar per omplir buits incòmodes en trobades d'amics o famílies. Les dues mig somriem quan estem tristes i tenim gustos senzills. Potser, en realitat, soc jo que ho he après d'ella, i ara m'agrada reivindicar-ho com a comú per acostar-m'hi d'alguna manera.

Si bé la meva àvia només era conservadora per escola i per costums, la diferència èpocalíptica entre les dues nostres cosmovisions feien que evitéssim els temes incòmodes en els quals ja sabíem que no estaríem d'acord. Ella no feia les preguntes que podien ser desagradables i jo no li explicava les parts que sabia que ella no hauria pogut entendre. En l'absència i la ignorància volguda vam trobar un espai pel consens, per l'amor i per la gràcia compartida. Crec que és gràcies a aquests silencis que vam arribar a establir una relació molt íntima, de cor a cor.

"Crec que és gràcies a aquests silencis que vam arribar a establir una relació molt íntima, de cor a cor"

A vegades, tanmateix, tot i continuar defensant fervorosament la necessitat d'aquest silenci intergeneracional, em preguntava com era la vida de l'àvia que desconeixia. Hi ha moltes coses que m'hauria agradat haver-li preguntat. Si mai havia tingut somnis, si mai s'havia enamorat bojament, si era veritablement feliç. M'hauria agradat poder parlar amb ella de les meves pors, i escoltar les seves. Sovint penso en què hauria estat d'ella, si hagués tingut totes les oportunitats que jo he tingut. Potser hauria tingut una àvia feminista, o potser una guardiana de les tradicions i les normes socials. Sigui com sigui sé que les dues hauríem fet els possibles per continuar estimant-nos malgrat les diferències. Era justament en habitar còmodament la tensió i la dissidència que vam trobar la nostra manera de ser incondicionals l'una per l'altra.

A vegades, tanmateix, em pregunto si aquesta distància era només una aparença i, en realitat, no teníem tantes diferències com pensava, només posats i postures estranyes que representaven dignament les filles del moment històric al qual pertanyíem. Hi ha estones on m'agradaria saber què en pensaria ara, l'Enriqueta, de la vida que porto. O millor dit, què pensaria si em conegués de veritat. Ella sempre amable, sempre orgullosa de la seva neta, era incapaç de reconèixer-me cap mal. L'àvia et mirava l'ànima i, si li sonava el cor; t'estimava incondicionalment. I justament per aquests valors d'incondicionalitat era feliç amb ben poc i era feliç amb petits gestos d'amor.

No sé què pensaria si sabés que la seva neta viu sola en una ciutat forana, fuma en un balcó i treballa de valent en coses que no entendria prou. No hauria entès les meves llàgrimes, ni tampoc les meves alegries, però n'hauria estat sempre part amb una abraçada tendra i uns ulls plens de joia. I hauria estat en aquesta tendresa existencial que residiria el seu valor per a la nostra història, en minúscules, cosa que la Història (en majúscules) no comprendria ni podria comprendre mai.