No tornaré mai més a beure xampany?

Els humans som animals de costums. És un tret inherent a la nostra evolució, que ens permet no haver de dedicar més temps del compte a coses que ja hem après i concentrar-nos en nous reptes. Aquest gran avantatge, però, pot ser força contraproduent si en algun moment ens veiem obligats a modificar algun dels hàbits assimilats. La manera de seure, la manera d’empunyar una raqueta, però també no aturar del tot el cotxe en els estops, deixar el pot de xampú sense tapar... I al costat d’aquests aprenentatges, hi hauria també els noms amb què designem les coses i les accions que ens envolten. La majoria els aprenem sense adonar-nos-en, sobretot quan som petits, però no deixem d’aprendre’n de nous al llarg de la vida, tant perquè constantment es creen mots nous i coneixem gent nova com perquè ens especialitzem en nous dominis, professionalment o per lleure, en què s’empren conceptes específics, que fins aquell moment no sabíem ni que existien.

Tot i que, en principi, no hi ha cap predeterminisme que faci que un concepte hagi d’anomenar-se amb una seqüència de signes determinada, és ben cert que un cop hem fet l’associació concepte-denominació és molt difícil canviar-la. És a dir, a la natura no hi ha cap motiu intrínsec perquè una àliga s’hagi d’anomenar àliga i no vaca, per exemple. Un cop establert, però, sembla absurd intentar que les vaques volin, mai tan ben dit. D’altra banda, és cert que a partir d’uns mots ancestrals s’ha anat bastint una xarxa de denominacions en què podem resseguir la motivació de cada mot, que en general es podrà relacionar formalment i conceptualment amb altres mots que van ser creats prèviament. Aquestes connexions permeten aprendre i recordar amb més facilitat les diverses denominacions.

I a vegades fins i tot pot ser que ens inventem aquestes relacions entre denominacions, acomodant-les a la nostra visió de la realitat. En ocasions amb tant d’èxit que arribem a modificar el nom original per adequar-lo a aquest suposat vincle entre mots, com melmelada, que ens agrada associar-lo a la dolçor de la mel, encara que l’original (el portuguès marmelo, ‘codony’) no hi tenia cap vincle. O bé, en innovacions més humorístiques (anomenades malapropismes), hem sentit frases com fer lanecessària, per referir-nos a fer la cessària, o fer mal les verticals, per designar lescervicals.

Per això, un cop tenim un mot ben establert entre nosaltres, associat a una noció, és difícil que aquest lligam es trenqui, fins i tot quan la noció evoluciona radicalment i deixa de tenir relació aparent amb el nom original: com ara el cotxe, que actualment té poc a veure amb el seu significat precedent, un carruatge de cavalls, o el correu electrònic, que aviat perdrà l’adjectiu i convertirà el correu postal en una relíquia.

"Associar un terme a connotacions pejoratives és un altre dels motius que poden modificar-ne l’ús"

Tenim algunes excepcions, però, en què s’ha modificat l’ús d’un terme per voluntat conscient dels parlants, capgirant l’aprenentatge assolit. La més habitual és per motius conceptuals: la denominació implantada entra en conflicte directe amb el concepte que designa, perquè aquest ha evolucionat: per exemple, una tomografia axial computada (el conegut TAC) avui dia en l’àmbit especialitzat ha perdut l’adjectiu axial i s’anomena tomografia computada perquè els raigs X ja no han d'incidir necessàriament d'una forma perpendicular a l'eix del cos del pacient. Curiosament, però, la sigla TAC s’ha independitzat del sintagma del qual prové i es manté en l’ús.

Associar un terme a connotacions pejoratives és un altre dels motius que poden modificar-ne l’ús. El mot minusvàlid, per exemple, va ser substituït —en contextos formals si més no— pel mot discapacitat i aquest s’ha matisat després com a persona amb discapacitat. L’entrada en acció més recent de persona amb diversitat funcional com a proposta (no reeixida, de moment) per substituir les anteriors fa pensar, però, que sovint el que es vol matar és el missatger (la denominació) perquè no agrada el missatge (l’etiquetatge segregador d’un col·lectiu). Ho hem vist recentment també amb les veus contràries al mot mena(menor no acompanyat), que lamenten, més que no la denominació en si, el concepte que hi ha darrere.

Una tercera raó de canvi —i una de les més efectives en àmbits formals— és la legal: l’ús genèric d’una marca registrada o la fixació d’una denominació d’origen poden implicar una intervenció jurídica que canviï per decret un ús ancestral. Quan fa uns anys ens van dir que havíem de deixar de dir xampany al vi escumós català, atès que xampany, com indica una lectura estrictament literal del mot i també uns motius comercials evidents, s’ha de limitar al vi elaborat a la regió francesa de la Champagne, vam obeir ràpidament. De la nit al dia va sorgir el cava, que va acabar desplaçant en l’ús xampany també en àmbits familiars. (Per cert, la resposta a la pregunta del títol d’aquest article és sí: en contextos familiars podem continuar anomenant xampany el vi escumós de casa nostra.)

"Hem d'evitar que la nostra llengua no acabi patint en un futur una sobreingesta de construccions foranes, sense capacitat de refer-se’n"

I el darrer motiu de canvi d’una denominació, que és al qual volia anar a parar, és el lingüístic. Si està triomfant un ús lingüísticament defectuós, és possible i recomanable mirar-lo de canviar?

Caldria, per exemple, haver acceptat que el terme família monoparental esdevingués família monomarental si el progenitor és una dona, encara que parental no tingui cap relació etimològica amb pare, sinó amb parens -ntis (participi present del verb parere 'parir'), que significa 'el pare o la mare' i que ha donat lloc a altres formes de la llengua com ara parent o parentiu? Calia admetre espaguetis com a plural de espagueti si en l’original italià és espagueti? Per referir-nos al rugbi, hauríem d’haver mantingut la grafia original de la ciutat d’on prové el nom, Rugby?

En molts d’aquests casos hi ha hagut un conflicte entre l’ús espontani i l’ús que hauria calgut esperar en una evolució lingüística raonada. I no sempre s’ha resolt de la mateixa manera: a vegades l’evidència de l’ús ha acabat imposant-se al “seny” lingüístic i en d’altres casos les recomanacions lingüístiques han pogut revertir usos poc justificats. En català tenim molts exemples de castellanismes introduïts (*acantilat, *bocadillu, *busson, *lejia...) que van recular a partir dels anys setanta en favor d’alternatives catalanes més genuïnes (penya-segat, entrepà, bústia, lleixiu...), gràcies a la col·laboració i convicció dels mateixos parlants, que van seguir les indicacions normalitzadores de la llengua. Probablement ens caldrà mantenir una determinació similar per evitar que la nostra llengua no acabi patint en un futur una sobreingesta de construccions foranes, sense capacitat de refer-se’n.