Tal com comentava en l’article anterior, el sistema electoral espanyol -que és el català i que afecta, també, la forma com s’elegeixen els ajuntaments- acaba creant una desconnexió total entre el diputat i l’elector. És a dir, la feina queda totalment curtcircuitada. Com succeeix històricament a Espanya, determinat un sistema que sembla que ens convé (en aquest cas, la democràcia) aleshores s’implementa de manera grollera. I en aquest cas ens trobem amb llistes tancades interminables (plenes de morralla que no pots triar) i circumscripcions enormes (barreja indestriable d’interessos). L'elector no sap qui vota i l’elegit no sap qui l’ha votat.
Gestionar aquesta desconnexió, tot amagant-ne l’origen, és la feina permanent de polítics i mitjans. Equival a posar-se permanentment perfum per no voler passar per la dutxa. Els parlamentaris es guien per falses enquestes i constants suposicions, i estan permanentment a l’aguait del que diu la premsa. No necessiten esperar premis o càstigs dels electors. És la premsa i les tertúlies -mitjans conxorxats, quan no comprats- les que donen la rellevància a aquells personatges que, més tard, algú del partit apreciarà. Parlo d’uns mitjans completament comprats pel camí de les subvencions públiques (ergo, els mateixos polítics que busquen aplaudiments) o pel capital arrambat al poder (privat, que falseja les notícies tot esperant, després, rebre favors dels governants en forma de compensació). I, amb tota la raó, el contribuent se sent estafat, ja que no pot castigar el parlamentari galtes, gandul o caragirat.
Fins aquí, m’he centrat en l’aspecte individual, l’elector per al qual l’única manera de castigar els incompetents passa per castigar el sistema: no anar a votar. O bé votar per un altre partit, que, a la curta, també el decebrà ja que tots estan viciats pel sistema. Aquesta decepció genera l’odiosa falsa afirmació: “Tots els polítics són iguals”. Per això, la infidelitat i el transvasament de vots és tan freqüent a casa nostra. Amunt i avall, amunt i avall! Vinga provar a veure qui té la cara menys dura. L’elector es veu forçat a pensar sempre en clau ideològica i no guiat per fets i realitzacions concretes dels individus que ha elegit -la qual cosa polaritza la societat-. Però a partir d’aquí em voldria centrar en el fet que el sistema, projectat tot ell sobre un territori -l’agregat nacional català, per exemple- dona un resultat molt més preocupant, si pot ser. La conseqüència final és que els interessos de Catalunya són traïts. I no parlo de nacionalismes; parlo simplement d’interessos globals del territori.
Si la meitat, o més, dels diputats que elegim estan a les ordres d'uns que ens voldrien desapareguts (al menys culturalment i nacionalment), com volen que el país estigui bé?
I aquesta és la gran trampa en què hem caigut d’ençà la Transició. El nostre sistema electoral fa que el diputat no compleixi amb el territori. No només no defensa Catalunya, sinó que està sovint a les ordres d’amos que són hostils a Catalunya. Estem davant d’allò que es diu uns botiflers. Que ningú protesti, no els estic negant la condició de català -per ser botifler, abans, cal ser català-. Si la meitat, o més, dels diputats que elegim estan a les ordres d’uns que ens voldrien desapareguts (al menys culturalment i nacionalment), com volen que el país estigui bé? De veritat creuen vostès que si l’elector pogués marcar el diputat que vol, seria elegit Iceta, un personatge que diu que no donarà subvencions a les biblioteques a no ser que comprin el 50% de llibres en espanyol, quan l’idioma que està en perill d’extinció és el català? I tot mentre les quotes televisives en territori català són passades per l’aixella. I qui es pensen que ha decidit que el líder socialista dels catalans sigui Illa? Vostès creuen de veritat que mossegarà la mà de l’amo? El mateix succeeix amb la resta de partits no catalans.
Algú dirà que això no és veritat, que els diputats catalans són lliurement elegits. Ja hem vist que no -només són referendats-. Altres diran que, malgrat ser diputats regionals, formen part del territori espanyol, d’una part d’Espanya, com succeeix a qualsevol regió alemanya, francesa o britànica. No és cert tampoc. Els diputats elegits a França, a Alemanya o a Gran Bretanya -encara que no siguin nacionalistes- no poden ser traïdors al territori com sí que ho són els diputats catalans. Tots ells són localistes, són regionalistes o nacionalistes, diguin-los com vulguin. Malgrat ser un país de tradició centralista, qualsevol regió de França té els seus interessos millor defensats que no pas Catalunya. Els partits no poden fer llistes des de París, trufades de gent obedient al partit i traïdors al territori.
Ja és prou perjudicial que els diputats es deguin al partit i no a l'elector, però quan el partit està fora del territori, la destrossa està garantida
Aquest aspecte se’ns ha anat passant per alt per mor d’una suposada fractura en la convivència. A cop d’eleccions, a cop de falta de denúncia per part d’uns mitjans de comunicació permissius amb els atacs contra Catalunya i a cop d’altres actituds falsament tolerants. I és una consideració fonamental a l’hora de revisar on som en termes de destrucció nacional. S’imaginen que les llistes tancades al Congrés dels Diputats espanyol les fessin a París o a Roma? S’imaginen que les llistes al Parlament Europeu es confeccionessin als Estats Units? S’imaginen que els diputats del partit conservador o laborista a Escòcia els designés Londres? O que els de Baviera els fixessin a Berlin? Aquells votants saben que tot plegat seria un niu de quintacolumnistes. Mai votarien individus d’aquesta mena. Som un cas únic.
Ja és prou perjudicial que els diputats es deguin al partit i no a l’elector. Ara bé, quan, a sobre, el partit està fora del territori (de qualsevol, de Provença, de Gal·les, de Baviera, etc.) i és un partit forà qui tria els diputats, la destrossa d’aquell territori està garantida. Els diputats catalans de partits espanyols dinamiten allò que faci falta si l’amo els ho demana. O algú es pensa que és per casualitat que, per posar només uns exemples, el famós Corredor Mediterrani no s’acabi mai? O per què continua sense resoldre’s la sagnia del dèficit de balances fiscals entre Catalunya i Espanya? Per què s’ataca la llengua permanentment fins aconseguir que no puguem lluitar contra la seva reculada?
Sense la solució d’aquest problema (és a dir, que cap diputat treballi contra els interessos del territori), tots (vull dir tots: separatistes, unionistes, regionalistes, internacionalistes, etc.) haurem d’assumir que Catalunya anirà a pitjor. Sense dubtes.