Torna el turisme

Sembla que van minvant els efectes de la pandèmia i el fet comporta, inevitablement, aixecar determinades restriccions. Entre aquestes, la possibilitat de viatjar. Espanya s’ha afanyat a deixar entrar personal que vol practicar el turisme de forma massiva. I ja hi tornem a ser. Hi ha qui diu que la pandèmia ens haurà alliçonat sobre els models econòmics i socials que més ens convenen. Ho dubto. A l’hora de pervertir models de negoci, els catalans, com a bons hispans, no tenim rival.

Es va repetint ad nauseam la famosa frase de “turisme de qualitat”, entabanant la població amb un oxímoron -tan oxímoron com ho són els conceptes “prostituta puritana”, “golafre dietètic” o, deixin-me ser malvat, “sensibilitat gastronòmica britànica”-. El viatger practica una forma de cultura -la història està plena d’il·lustres viatgers-. El turista no. El turisme és ignorant i depredador. Per definició, no persegueix altra cosa que passar l’estona sense cap altra aspiració que canviar d’ambient -o fer allò que als seu país no li deixen fer-.

Els resultats d’aquesta activitat han estat poc sorprenents, perquè arreu del món és similar i, tenint en compte les característiques del nostre país, el fet ha estat inevitable. Barcelona ha esdevingut una mena de Lloret amb ínfules culturals (ja ho he repetit algun altre cop). En realitat, Barcelona és una població de la costa -Josep Pla deia que geogràficament era Maresme-, l’urbanisme de la qual no ha pogut ser destruït pel simple fet que ja estava edificat pels nostres emprenedors avantpassats. Però tot allò que s’ha pogut destrossar s’ha destrossat sense commiseració. Comerç tradicional, qualitat de servei, vida de barri, etc.

Tot allò que s'ha pogut destrossar a Barcelona -comerç tradicional, qualitat de servei, vida de barri- s'ha destrossat sense commiseració

L’acció d’efectes més transcendentals ha estat, tanmateix, trair la tradició secular del país. Reconvertir la Catalunya filla del comerç i de la Revolució Industrial transformant-la en una mena de saltimbanqui ufanós. Un indret que atrau gent que surt de casa seva per gaudir d’una àrea d’esbarjo europea i que espera cobrir les necessitats més bàsiques i primàries. Una àrea de servei que, segons l’Agència Catalana de Turisme, ja representa més del 12% del PIB. Hi ha qui es queda tan tranquil davant d’aquesta afirmació. Sembla ser que hi ha gent que no entén que el tortell del PIB suma 100% i que si un sector creix, n’hi a un altre que recula.

Algú dirà que exagero. Els deixo amb l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya).

No hi figuren les dades del 2020, ja que estan lògicament alterades per la pandèmia. Però observaran l’evolució. No calen massa paraules. Potser només assenyalar que aquells que s’emplenen la boca dient que som un país que acull moltes noves empreses innovadores, més els valdria informar-se’n. Les TIC (Tecnologies de la Informació i Telecomunicacions) no s’enlairen (en 11 anys un misèrrim 0,6%; enhorabona!). L’únic sector que puja, i es va menjant l’economia productiva, és el turístic: hotels, bars i restaurants (3,6% de creixement). Més o menys la davallada de la indústria (3%). Magnífica dècada!

El turisme és un sector pel qual aposten els països en vies de desenvolupament. Per això és un sector d’una mediocritat molt viva. Baixos salaris, poca formació professional, diner negre, degradació del tractament als clients, etc. Alguns continuaran obstinats a defensar-lo. Molt bé. Continuarem la setmana entrant amb l’Idescat. Les seves xifres estan a l’abast de tothom. I tenen suc. Per a qui les vol mirar, és clar.