Tornar a casa amb bicicleta

Hi ha molts moments a la vida on necessitem un espai per estar amb nosaltres mateixes, i és difícil trobar-lo. Des de fa uns mesos, el meu espai és una bicicleta de lloguer. Més concretament, durant les tornades a casa sola després d’una feina, una trobada amb amics o una pel·lícula al cinema. A vegades fins i tot escullo la ruta més llarga per poder-m’hi estar una estona més. Penso, escolto música, canto i, fins i tot, quan penso que no em veu ningú i la carretera és segura, ballo, a risc de trobar-te un holandès mirant-te amb cara de “però a tu què carai et passa?”.

Estar fora del que entens com casa teva, la teva terra i la teva tribu té coses dolentes, com l’enyor, però també té la llibertat que ens facilita de tot allò que desconeixem. Té aquella estranya sensació de pensar que, per molt ridícul que sigui el que facis, ningú en tindrà constància perquè ningú et coneix, ni ningú podrà dir ni pensar res de tu més enllà del que pensa d’una forestera que canta en bicicleta i que intenta, quan s’envalenteix, fer piruetes conduint només amb un peu.

És bonic pensar en els diferents moments que he passat aquest any sobre la bicicleta. Rient per una bona notícia, plorant quan m’han trencat el cor o ballant quan per fi t’adones que, en realitat, era el millor que et podia passar. Passar pàgina sobre la bicicleta és de les coses més satisfactòries que existeixen, perquè la pena se’n va rodant mentre la teva vida continua endavant. Mirar la posta de sol des de la velocitat de les dues rodes inestables, veient la immensitat del cel sobre teu i les cases al teu voltant rodant per acabar entenent que tu, tu soleta, ja tens totes les eines per fer-te feliç. I que la felicitat no s’ha de projectar cap a res ni ningú, sinó a tot arreu.

La felicitat no s’ha de projectar cap a res ni ningú, sinó a tot arreu

L’altre dia parlava amb un amic tornant a casa. “Ari, ets una bici-icon”, em deia de broma. Però la veritat és que, malgrat els inconvenients, no puc deixar de pensar en els avantatges que comporta aquesta manera de moure’s, i si això és a costa de ser la defensora de les bicicletes, que així sigui. Per molta intensitat que aquesta frase que diré desprengui, la bicicleta és molt més que un mitjà de transport, és una filosofia de viure. Anar amb bicicleta comporta estar actiu, en contacte amb la natura, amb una relació d’igualtat amb la resta de bicicletes i, sobretot, amb una capacitat indiscutible d’adaptació davant les situacions adverses. És molt fàcil baixar la finestra quan plou, heu provat mai de pedalejar en una autopista amb el vent en contra i plovent a bots i barrals?

La bicicleta és la tangibilitat de les frustracions quotidianes. Un mal dia, no trobo aparcament. Una bona notícia, vaig de pressa com el vent. La bicicleta es modela i adapta tant a les situacions adverses com a les favorables. La bicicleta és accessible, és inclusiva, és adaptable i és transformable. La bicicleta és un tros de metall que roda amb el que pots fer tot allò que vulguis. I una ciutat ha d’estar adaptada perquè no només sigui possible, sinó també còmode i prioritari.

La bicicleta és molt més que un mitjà de transport, és una filosofia de viure

Hi ha coses dolentes, d’anar amb bicicleta, però no en vull parlar ara. Ara vull agrair la capacitat de poder anar amb bicicleta de manera segura a la ciutat, durant la nit, durant el dia, per anar a la universitat, a la feina, al parc o a una cita. Vull agrair poder sortir amb el cap ple de núvols de casa i tenir un espai per mi sola on enviar-ho tot a la merda i rodar, rodar, rodar fins a la meva pròxima destinació. I continuar tenint la garantia de la bicicleta com un espai d’alliberament.