La trampa de la participació

Resulta evident que la nostra societat, igual que totes, té molts reptes. Hi ha moltes agendes: l’econòmica, la social, la cultural, la mediambiental, la política... i a més a més tenim causes transversals que ho afecten tot, com el canvi climàtic, els drets humans o la transició cap a la societat digital. A més a més de reptes, cada època té també els seus mètodes de gestió, els seus lideratges i les seves maneres de buscar solucions.

Els grups humans s’han gestionat sota diferents sistemes polítics: l’Egipte dels faraons, les oligarquies de les polis gregues, l’edat mitjana dels senyors feudals o el despotisme il·lustrat de l’Europa del segle XVIII -monarquies autoritàries que decidien què era el millor per a tothom sense escoltar ningú-. Tot per al poble, però sense el poble. La cosa després va derivar en l’actual sistema de democràcies parlamentàries, cada cop més segrestades pel sistema de partits.

Els sistemes democràtics com el nostre es basen en la idea de la participació, però fa massa temps que no revisem aquest concepte i està a punt de convertir-se en una trampa. Ens han fet creure que un sistema és participatiu quan les decisions es prenen entre el major nombre possible de persones, i ens porten a organitzar-nos en grups grans per intentar tenir legitimitat. Però a l’hora de la veritat, les decisions preses entre tots són cada cop més descafeïnades. En teoria triem els nostres representants, però només cada quatre anys i dins un sistema de partits que fa difícil construir alternatives. En teoria hem votat un programa electoral, però ja ni els llegim perquè tots l’incompleixen sistemàticament sense que hi hagi conseqüències. En teoria poden consultar-nos i els podem interpel·lar, però darrerament això es resumeix a xarxes socials on destaquen els hiperventilats i mitjans de comunicació que cada cop semblen més un xiuxiueig que no pas una veu.

Un grup nombrós és poderós, però difícil de sostenir en el temps; capaç de tot, però fàcil de dividir

Se’ns empeny a models de participació ciutadana basats en el volum. Si no som significatius, no mereixem veu a l’espai públic. Hem de representar algú. La força del grup. La força de la gent. Si ens reunim els suficients podrem aconseguir el que vulguem. Quants més siguem, més força tindrem. El més grans possible, el més representatius possible, el més significatius possible, el més poderosos possible... però crec que és una trampa. Un grup nombrós és poderós, però difícil de sostenir en el temps. Capaç de tot, però fàcil de dividir. Imparable, però difícil d’orientar. Els grups grans són molt exigents pel que fa a lideratge, molt complexos de coordinar, i amb sistemes de govern i presa de decisió condemnats a ser qüestionats. Si volem actuar, el que realment funciona són els grups petits.

Fa temps em varen explicar que un moviment ciutadà era més eficient si tenia una estructura del tipus 10–100–1.000. Un grup molt reduït que pren la decisió de fer quelcom (canviar una llei, organitzar una manifestació, denunciar un abús). Després, una segona corona disposada a ajudar sense pretendre formar part de la presa de decisions, i després encara una tercera corona encara més gran senzillament disposada a formar-ne part. Com ones concèntriques amb diferents nivells d’implicació que potencialment poden arribar a abastar molta gent, però sense generar la confusió ni l’engany de què el gran grup podrà decidir qui són els que formaran part d’aquest nucli reduït que pren les decisions. Això ja va passar una mica amb Tsunami Democràtic: la majoria dels milers que varen acceptar anar a l’aeroport sabien que no participarien de la discussió de quina seria la propera acció i senzillament feien cas perquè els agradava la proposta.

La participació és una trampa si exigim que tot el disseny i execució de l'acció estigui suportat pel consens de molta gent

Necessitem petits grups de gent disposada a fer coses, i en la mesura que el grup les trobi encertades ja ens hi anirem sumant i donant suport. En lloc de grans grups discutint què s’hauria de fer, millor grups petits decidits a fer alguna cosa concreta, perquè està ple de gent que ens diu el que hauríem de fer, però no fa res. De la mateixa manera que està ple de gent que no fa res però opina i opina sobre el que altres estan fent.

La participació és una trampa si exigim que tot el disseny i execució de l’acció estigui suportat pel consens de molta gent. La clau de la participació és acceptar grups petits i fins i tot tancats en la construcció de les propostes, que tenen l’ambició de ser recolzats de manera lliure i de formes diverses per molta més gent. Mentre opinem, estem aturats.

Participar no és triar cada quatre anys qui manarà, sinó decidir cada dia què et representa. Participar no és només poder votar un partit quan ens convoquen, sinó poder prendre partit cada dia. No va d’ajuntar-nos per decidir qui ens representa, sinó triar perquè ens volem ajuntar i poder fer-ho. Seguim disposats a implicar-nos amb causes i cadascú té molt clar quines són les seves causes, però cada cop tenim més reticències a vincular-nos amb organitzacions que cada cop són més grans, més complexes i més estranyes, i encara menys quan aquestes organitzacions pretenen fer-nos creure que elles abracen totes i cadascuna de les nostres causes. En diuen participació, però en veritat només parlen d’organitzar el poder, mentre que el que ara necessitem és passar a l’acció. La participació és un verb d’acció, i és fals que estigui condicionada pel volum o la representativitat.