La transició energètica: algunes paradoxes i efectes colaterals

La covid-19 va ajudar a posar en evidència algunes coses. La més important és que determinats problemes s’han d’encarar a un nivell molt alt. Alt vull dir que han d’estar resolts per governs de molts milions de persones. Per moltes voltes que li vulguem donar, el problema de la covid-19 va ser solucionat per la Unió Europea (UE), en primer lloc, i pels Estats Units. La resta de països van ser observadors. Arran la pandèmia, la Comissió Europea va aprofitar per llençar un programa (Next Generation) que pretén fer front als efectes econòmics de la pandèmia. I ho aprofita per estimular la transició energètica.

Molts es pensen que aquesta transició serà una revolució. Fantasies, com qualsevol altra. Perquè una revolució, com molt bé va definir Josep Pla al Quadern Gris, no és res més que “un canvi brusc del personal dirigent”. I aquest no ha estat el cas. Tot ha consistit en una evolució fruit de la conscienciació que han anat creant els partits verds europeus de fa anys -sobretot els alemanys-.

Algunes mesures adoptades són realment radicals. Es poden qualificar de revolucionàries? Potser sí, per allò que tenen d’imprevisió -en alguns casos inevitable-. Per exemple, la capacitat actual de generació elèctrica amb panells solars de la UE és avui de 260 GW i en 6 anys hem d’arribar als 600 GW. Això farà que la irradiació solar sigui l’any 2030 la major font d’energia a Europa. Però per aconseguir-ho necessitem panells, i el major fabricant de panells solars és la Xina. Ens proveeix del 95% dels panells que s’instal·len a la UE. Són barats i de qualitat.

"El major fabricant de panells solars és la Xina. Ens proveeix del 95% dels panells que s’instal·len a la UE"

Però dependre de la Xina en tan alta mesura és perillós, evidentment. Sobretot si es vol ser pur. Perquè l’aire massa pur també mata. La Xina pot aconseguir aquests preus tan competitius perquè compta amb una mà d’obra pròxima a l’esclavatge. Més enllà de les consideracions morals, podríem dir que els xinesos practiquen allò que es qualifica de “competència deslleial”. Els Estats Units ja han reaccionat a aquestes pràctiques i van promulgar el que es coneix com a Inflation Reduction Act i que no és res més que un conjunt de lleis que subvencionen la producció de productes relatius a l’economia verda.

La UE no s’ha quedat quieta, i fa només uns dies (lamento ser pesat però, algú ens n’ha informat?) va fer pública la Net-Zero Industry Act (NZIA) que persegueix que el valor afegit final que s’utilitzi per a aquesta transició energètica sigui europea en un 40%, com a mínim. No només pel que fa als panells solars; també afecta altres àrees de les quals en parlarem un altre dia. Però l’economia és punyetera. Si es dediquen a panells solars massa matèries primeres que s’obtenen a Europa (per exemple les polisilicones) aleshores altres sectors, que també s’han de potenciar, es quedaran sense material -per exemple, la fabricació de semiconductors-.

El gran dilema és si aquest valor afegit final del 40% made in Europe ha de ser gràcies a l’extracció de matèries primeres o a tasques més complexes: transformació, assemblatge, integració de components, etc. Tot apunta que es deixarà l’aportació de matèries primeres a la Xina -que en té en abundància- i nosaltres ens quedarem amb les tasques amb més valor afegit. Com ve sent típic els darrers decennis, ja que els europeus no volem treballar en mines extraient materials, per rars que siguin. Les relacions de la UE amb la Xina es mantindran estables per ara. Al cap i a la fi som els socis d’intercanvi comercial més grans que hi ha al planeta. I el problema que tenim amb el canvi climàtic és planetari.

Aquesta paradoxa -evolució ràpida cap a energies renovables gràcies a una mà d’obra explotada i sense drets humans reconeguts- no la poden resoldre els revolucionaris tradicionals que reclamen una transició immediata i sense explotació humana. Però governar és així de difícil. I sovint hem de triar.