Traspàs de Rodalies (de Renfe)? Posin-se còmodes

Sembla que el procés de la tan reclamada transferència del servei de Rodalies (de Renfe, afegitó que tothom obvia, de forma totalment errònia) ha començat a caminar. Fa un temps el fet hauria causat una certa eufòria. No és el cas avui. Les raons són diverses. La societat catalana s'ha posat en guàrdia. Està insensibilitzada davant la propaganda oficial. Ha après, finalment molt bé, que de la xerrameca oficial a la realitat hi va una distància tan gran que, de costum, equival a no bellugar-se d'on érem.

D'entrada, el gerro d'aigua freda inicial va arribar en forma de puntualització del govern espanyol davant l'excitació injustificada promoguda pel pacte entre el PSOE i ERC. No serà la Generalitat qui gestionarà Rodalies (de Renfe), sinó una empresa mixta. Poques empreses han gestionat els que van signar aquest pacte! Tots sabem -bé, tots els que no vivim de l'erari públic- que les empreses mixtes sense una clara majoria i uns pactes d'accionistes escrupolosament redactats, són un bonic mètode d'encallar temes i deixar-los en mans d'una permanent negociació que acostuma a fer el projecte tan ineficaç com car.

"No serà la Generalitat qui gestionarà Rodalies (de Renfe), sinó una empresa mixta. Poques empreses han gestionat els que van signar aquest pacte!"

El segon gerro d'aigua freda -i per això vull mantenir l'afegitó "de Renfe"- va venir dels sindicats de Renfe. Sobre aquesta empresa -hereva amb, orgull propi, del franquisme- ja vaig escriure un article aquí mateix. Els senyorets de Renfe van amenaçar amb una vaga si eren traspassats a la Generalitat. Va faltar temps per garantir-los que no s'amoïnessin que, pel que fa a ells, res canviaria. Un es pregunta: si no canvia el personal que és el responsable majoritari -no ens enganyem, si us plau- del mal servei que ofereix Rodalies de Renfe, què és el que canviarà? Dic jo que el pèssim servei només canviaria si l'automatització del sistema fes innecessària l'acció humana. En certa manera, és el que s'ha aconseguit als Ferrocarrils de la Generalitat (FGC).

I aquí és on entren en escenari els gerros d'aigua freda propis, vull dir els que es llencen, encara que no es diu, des del nostre bàndol, el català. Quan la Generalitat va rebre el traspàs de l'anomenat "Tren de Sarrià" va rebre una empresa infrautilitzada i gestionada com un metro i del qual ningú n'esperava gran cosa. Però el govern de l'època va rebre una empresa que venia de mans privades i que havia fet fallida -bé temporalment, dos anys, la va gestionar Madrid- i que, per tant, no formava part del "cocidito madrileño" que domina el sector públic espanyol des del segle XIX.

Ràpidament, i aquest és el mèrit, es va nomenar al senyor Antoni Vilalta president de l'empresa FGC. És de domini públic que de la mà d'aquell reusenc hi viatjava sempre l'eficàcia i la modernitat. I, per tant, la revolució als FGC va ser un esdeveniment fenomenal. Jo, com a Barceloní, des dels catorze anys feia servir el Ferrocarril de Sarrià i, a partir dels trenta, com a santcugatenc, hi vaig continuar. Mai he vist una evolució positiva d'un servei públic com el que jo, com tanta altra gent, vaig poder contemplar en un període de temps tan curt. El canvi fou radical. És una de les consecucions que, a l'època, feien pensar que els catalans érem capaços de fer més coses de les que ens havien deixat fer fins aleshores. No cal dir que aquesta agradable sensació ha passat avall ja fa anys.

Vista com va la gestió de la cosa pública catalana, la pregunta és inevitable. Gestionarà la Generalitat les Rodalies (de Renfe) amb eficàcia? Ho dubto. Els entrebancs són grans. I nosaltres en formem part.