Treball digne i drets
30
d'Abril
de
2016
Aquest Primer de Maig arriba com a punt d'inflexió. D'una banda estem farts de sentir veus que no deixen de repetir-nos que el pitjor ja ha passat. Que ja estem sortint de la crisi. Que ja es pot veure la llum al final del túnel. Des de l'altra, ens adonem de la gran paradoxa que això succeeix presumptament mentre aquests indicis poc o gens tenen a veure amb la nostra realitat, la d'aquells que continuem patint l'atur, la pobresa i les desigualtats, provocades per les polítiques d'austeritat, les retallades i les privatitzacions.
No ens podem fer trampes al solitari. Les dades de l'Enquesta de Població Activa referents al primer trimestre de 2016, que hem conegut aquesta setmana, ens alerten dels estralls d'aquesta dualitat entre percepcions i realitats: a Catalunya, 218.800 llars tenen tots els seus actius en situació de desocupació, i 107.700 no tenen cap perceptor d'ingressos. L'atur i la precarietat laboral també s'intensifiquen en la població jove: el 90% no percep cap prestació ni subsidi d'atur. Aquest és el nostre present. I, malauradament, també el nostre futur.
La desfeta social que signifiquen aquestes xifres encara pot ser pitjor si tenim en compte que avui tenir una feina tampoc no és cap garantia de sortir de la pobresa. Les reformes laborals han devaluat tant les condicions laborals dels treballadors i les treballadores, que han consolidat una sort d'explotació laboral legal, que precaritza encara més el mercat laboral i cronifica els salaris baixos. Cal fer tota la pressió per derogar les reformes laborals que tant han malmès el nostre mercat laboral.
A tall d'exemple, les empreses de serveis integrals són hereves d'aquesta explotació laboral legal. És del tot inassumible —laboralment i social— que aquesta nova figura empresarial que es treuen ara de la màniga permeti que, per exemple, hi hagi cambreres de pis cobrant fins a un 40% menys del que les hi pertocaria per conveni. Treballadors de primera i de segona, amb els mateixos deures i despullats de drets; i tot emparat per la legalitat vigent. És per això que volem obligar les Administracions a equiparar les empreses de serveis integrals amb les empreses de treball temporal. Si volen fer negoci, que ho facin a costa del seu marge de beneficis, no pas dels sous dels treballadors i de les treballadores.
Així mateix, si és cert que estem sortint de la crisi, i ells ens asseguren que ho és, és hora que en repartim els beneficis. Necessitem més negociació col·lectiva per recuperar totes les retallades salarials i de condicions laborals efectuades amb el pretext de la crisi. Si aquesta realment ha acabat, que ens retornin allò que és nostre. Cal incrementar el salari mínim interprofessional (SMI) fins al 60% del salari mitjà; és a dir, els 1.000 euros. La dignitat dels treballadors i les treballadores passa no només per tenir feina, sinó per tenir unes condicions mínimes de dignitat que els permetin arribar a final de mes.
Aquest Primer de Maig deixarem d'estar a la rereguarda. Ara és l'hora de l'ofensiva sindical per recuperar tots els drets laborals que hem perdut en aquesta crisi.
No ens podem fer trampes al solitari. Les dades de l'Enquesta de Població Activa referents al primer trimestre de 2016, que hem conegut aquesta setmana, ens alerten dels estralls d'aquesta dualitat entre percepcions i realitats: a Catalunya, 218.800 llars tenen tots els seus actius en situació de desocupació, i 107.700 no tenen cap perceptor d'ingressos. L'atur i la precarietat laboral també s'intensifiquen en la població jove: el 90% no percep cap prestació ni subsidi d'atur. Aquest és el nostre present. I, malauradament, també el nostre futur.
La desfeta social que signifiquen aquestes xifres encara pot ser pitjor si tenim en compte que avui tenir una feina tampoc no és cap garantia de sortir de la pobresa. Les reformes laborals han devaluat tant les condicions laborals dels treballadors i les treballadores, que han consolidat una sort d'explotació laboral legal, que precaritza encara més el mercat laboral i cronifica els salaris baixos. Cal fer tota la pressió per derogar les reformes laborals que tant han malmès el nostre mercat laboral.
A tall d'exemple, les empreses de serveis integrals són hereves d'aquesta explotació laboral legal. És del tot inassumible —laboralment i social— que aquesta nova figura empresarial que es treuen ara de la màniga permeti que, per exemple, hi hagi cambreres de pis cobrant fins a un 40% menys del que les hi pertocaria per conveni. Treballadors de primera i de segona, amb els mateixos deures i despullats de drets; i tot emparat per la legalitat vigent. És per això que volem obligar les Administracions a equiparar les empreses de serveis integrals amb les empreses de treball temporal. Si volen fer negoci, que ho facin a costa del seu marge de beneficis, no pas dels sous dels treballadors i de les treballadores.
Així mateix, si és cert que estem sortint de la crisi, i ells ens asseguren que ho és, és hora que en repartim els beneficis. Necessitem més negociació col·lectiva per recuperar totes les retallades salarials i de condicions laborals efectuades amb el pretext de la crisi. Si aquesta realment ha acabat, que ens retornin allò que és nostre. Cal incrementar el salari mínim interprofessional (SMI) fins al 60% del salari mitjà; és a dir, els 1.000 euros. La dignitat dels treballadors i les treballadores passa no només per tenir feina, sinó per tenir unes condicions mínimes de dignitat que els permetin arribar a final de mes.
Aquest Primer de Maig deixarem d'estar a la rereguarda. Ara és l'hora de l'ofensiva sindical per recuperar tots els drets laborals que hem perdut en aquesta crisi.