Treballar i ser pobre

Segons Intermón Oxfam, el salari mitjà dels treballadors millor remunerats a Espanya és d'unes 10 vegades superior al dels pitjor pagats. A les empreses de l'Ibex, un primer executiu guanya 112 vegades el salari mitjà dels seus empleats, i 207 vegades el sou més baix. Des que va esclatar la crisi, el nombre de milionaris a Espanya s'ha incrementat en un 60%, però també han pujat un 35% les persones que no arriben a guanyar 6.000 euros anuals. Els sous en el darrer any han baixat un 0,8%. Segons la Universitat de Comillas, en el seu recent estudi Família 2017, el 42,5% de les parelles joves no poden formar una llar. L'atur en menors de 25 anys supera el 40%. Si, abans de la crisi ser mileurista era un infortuni, avui gairebé és un privilegi.

Perdem prosperitat i, malgrat els indubtables avenços globals que han tret de la misèria a milions de persones, especialment en zones fins fa poc considerades Tercer Món, com la Xina, les economies avançades afronten un problema massiu de desigualtat. Una desigualtat que no seria crítica si tots els segments socials ascendissin i guanyessin capacitat adquisitiva, encara que alguns d'ells ho fessin més ràpidament. El problema és que la riquesa es concentra de forma accelerada en segments cada cop més exclusius de la societat, mentre capes cada cop més àmplies d'europeus i americans tenen dificultat creixent d'accés a sanitat, i educació (i, fins i tot, a alimentació).

"La riquesa es concentra de forma accelerada en segments cada cop més exclusius de la societat" 

Mentre la productivitat (induïda pel canvi tecnològic) s'ha incrementat en un 250% als EUA des de 1975, els salaris s'han vist inalterats en els darrers 40 anys (descomptant la inflació). Segons la consultora McKinsey, 800 milions de llocs de treball es veuen amenaçats per robotització en els pròxims anys. La digitalització accelerada del món volatilitza antigues cadenes de valor físiques i les transforma en cadenes virtuals. Cada cop hi ha menys oferta de treball, i major inestabilitat laboral. La creixent competència per una ocupació fa que els salaris tendeixin a la baixa, i la població es precaritzi de forma implacable. Una nova classe social està emergint, els Working Poor, aquells que, tot tenint un treball, no poden escapar de la misèria. Un de cada cinc espanyols viu per sota del llindar de la pobresa (amb uns ingressos nets anuals inferiors a 8.000 euros).

Al Regne Unit o Alemanya, el 15% de la població viu per sota d'aquest llindar, en un moment on s'incrementa el nombre de mega milionaris globals: les vuit persones més riques del món acumulen un patrimoni de 426.000 milions de dòlars, equivalent al del 50% de la població mundial. Jeff Bezos (fundador d'Amazon) acaba de superar a Bill Gates (Microsoft) com la persona més rica del món, amb un patrimoni superior als 90.000 milions de dòlars. Entre la resta d'afortunats figuren Carlos Slim (magnat mexicà), Mark Zuckerberg (Facebook), o Amancio Ortega (Zara). Si reduíssim el patrimoni d'aquestes vuit persones a la meitat (i està clar que amb aquesta mesura no els deixaríem a la misèria), podríem multiplicar per dos el patrimoni de mitja humanitat.

"Mai com ara la tecnologia ens havia ofert tantes possibilitats productives i transformadores" 

Per primer cop a la història, el món no afronta un problema de producció, sinó de distribució de la riquesa. Segons el World Economic Fòrum, l'expansió de la desigualtat és el principal risc econòmic del 2017. Paradoxalment, aquesta desigualtat arriba en un moment de revolució tecnològica: mai com ara la tecnologia ens havia ofert tantes possibilitats productives i transformadores. L'època del big data, la internet of things, la intel·ligència artificial, la medicina personalitzada o la genòmica avançada és una època d'inestabilitat i conflicte. La tecnologia porta progrés, però també atur. Ens trobem en un punt de bifurcació: la humanitat pot optar per un escenari d'abundància i productivitat, una forma renovada de capitalisme social distributiu; o avançar cap a un tecnofeudalisme on les rendes es concentrin en capes cada cop més petites d'afortunats inversors i emprenedors d'èxit, excloent a la majoria del potencial benestar global.

Calen mesures urgents. El malestar generat per la desigualtat i la incertesa econòmica ja està dibuixant un perillós panorama de tensions geopolítiques i lideratges populistes. És imprescindible accelerar el canvi tecnològic, i buscar formes redistributives del valor generat. I, malauradament, sembla que no anem pel bon camí: els salaris, l'alarmant evolució de la guardiola de les pensions, l'endeutament, o les paupèrrimes estadístiques d'R+D, recentment publicades, no anticipen uns anys de bonança.