Les trucades curatives

A la redacció tenim un costum els divendres, el dia que habitualment fem teletreball, que li diem trucades curatives. Els divendres, normalment, no només se'ns acumula el cansament de la setmana, sinó que també se'ns acumula molta feina: hem de tancar la setmana, preparar moltes coses de la següent i, per descomptat, endreçar molt bé les peces perquè el diari estigui en funcionament tot el cap de setmana. S'ajunta, a més, i no sé per què, que els divendres sempre arriben els "bombazos": notícies inesperades que salten a les 13.00 h del migdia o temes que se'ns presenten per a més endavant, però que ens els volen explicar sí o sí el divendres, i realment, és el millor dia per escoltar-los, des de casa, sense cap interrupció.

Així que els divendres, moltes vegades, fem trucades curatives. Jo, personalment, les faig amb el Carles Flo, director de negoci i amic, amb la Gemma Fontseca i amb el David Lombrana, que a més de companys també són amics. De fet, ha sigut amb la Gemma amb qui hem batejat així les trucades dels divendres: trucades curatives. I no falla cap divendres. De vegades els vull curar jo i moltes vegades em volen curar ells. Digue-li curar, digue-li cuidar. Reendrecem tasques, reflexionem sobre la setmana per quedar-nos més tranquils, i, fins i tot, decidim treure'ns feina i no publicar quelcom que teníem programat, per no fer-ho amb presses o per vetllar per la nostra salut.

Paga la pena dir, sobretot per afegir context, que la nostra feina ens apassiona. I, fins i tot diria, que ens apassiona massa. Per això, no parlem pas d'un context d'explotació laboral, sinó de necessitat d'autoregular-nos per abastar tot allò sobre el que volem informar, sense sobrepassar-nos, per així, gaudir del camí i alhora fer bé la nostra tasca informativa. Poder tractar la informació a foc lent, aprofundir i mirar-la amb carinyo i admiració, requereix temps i dedicació. I diria més: també requereix que ens cuidin, i cuidar els altres.

"Poder tractar la informació a foc lent, aprofundir i mirar-la amb carinyo i admiració, requereix temps i dedicació. I diria més: també requereix que ens cuidin, i cuidar els altres"

I això es tradueix a tota professió, i amb més èmfasi, quan s'hi suma una posició de lideratge o amb pressió.

I salto al meu àmbit personal: quan miro el camí recorregut i quan miro les fites aconseguides més recents, sé que no les podria -ni podríem- haver-les aconseguit si no haguessin vetllat uns i altres per cuidar-me. Els de dalt, els del costat i els de sota. Tots. I parlo d'àmbits molt tècnics i professionals, però també de personals: des del company que decideix altruistament editar un article que, en principi, estava al teu llistat de tasques, fins al company que ha vist que aquell dia no feies bona cara i, a més de preguntar-te com estàs, et porta un croissant de xocolata, o un entrepà de fuet.

A VIA Empresa, fins i tot, tenim la figura del vetllador, qui vetlla per tots i pel diari. I jo, que n'aprenc d'ell des del primer minut en què vaig entrar a la redacció, també procuro ser una vetlladora. Però és que si miro a la resta de companys de la redacció (la Gemma, el David, la Teresa, el Carlos i l'Ana), són tots uns vetlladors. I també la família Grau! I vet aquí la sort: sense forçar-ho, aquest és el nostre tarannà, cuidar-nos i vetllar pels altres forma part de la nostra cultura d'empresa, és intrínsec al nostre equip.

De la mateixa manera que, en la nostra vida personal, necessitem una xarxa al nostre voltant, en la qual ens cuidem entre tots els membres, també la necessitem a l'empresa. I de manera transversal, de dalt a baix i de baix a dalt; i horitzontal. I si no la tens, com diuen sovint per xarxes: "amic/amiga, adona't compte! Allà no és". Fuig! I troba un lloc on els divendres rebis trucades curatives.