Ucraïna: els interessos europeus ja no són anglosaxons

Un dels errors que s’ha comès amb Rússia els darrers trenta anys és el de tractar-los com si, encara, fossin l’URSS. L’enemic. No ens hem adonat que l’enemic no eren els russos, o els soviètics -anomenin-los com vulguin-. L’enemic era el sistema comunista, un totalitarisme, una dictadura forta. Els mètodes han continuat i la guerra d’espies, de fet, no s’ha aturat mai. De tot aquest maldestre joc en fou un bon relator John Le Carré, que també havia exercit d’espia abans de dedicar-se a la literatura.

I com que l’aproximació a Rússia no ha canviat, tampoc han canviat els rols. S’ha assumit que eren els Estats Units qui havia de gestionar les relacions del món occidental amb Rússia. I això ha estat, al meu entendre, l’error més remarcable. No va haver-n’hi prou amb que els nord-americans administressin com aprofitar-se de l’antiga URSS quan aquesta es va dissoldre, sinó que se’ls ha deixat gestionar, fins avui mateix, la globalitat dels interessos occidentals.

Quan vaig anar a viure a Moscou em va sobtar el seu nivell d’occidentalització, sobretot europeu. Perquè convé no oblidar que, fins als Urals, els russos són europeus -o és que potser Txaikovski componia música oriental?-. Bé, el cas és que un queda sorprès quan veu que el que podríem anomenar “instal·lacions de producció” estrangeres són, majoritàriament, europees. Els americans es van quedar amb els hotels i altres empreses de serveis -per exemple, les de distribució de paquets-. També alguns automòbils. Però els europeus vam instal·lar-hi Leroy Merlin, IKEA, Carrefour, Siemens, BOSCH, AEG, Volkswagen, BMW, Renault, etc. És a dir que els interessos econòmics occidentals a Rússia són, majoritàriament, europeus.

Pel que fa a l’energia, està clar que un dels principals consumidors de productes russos és Europa. Sobretot de gas. I aquests són també els interessos de Rússia, amb un aparell de l’Estat que viu, majoritàriament, dels ingressos per venda d’energia. Amb un conglomerat d’empreses (Gazprom, Rosneft, Novatek, Lukoil, etc.) que, a desgrat que algunes siguin privades, totes estan controlades per l’Estat, ja que l’energia és un afer d’interès nacional.

En lloc d’haver treballat per tenir un aliat que arribés fins al Japó, hem aconseguit un enemic les influències del qual ens arriben des de la Xina

Degut a moltes raons, Europa no ha pogut gestionar els seus interessos amb Rússia. Els motius són diversos. Per una part l’allargament, com he dit, dels hàbits de la Guerra Freda. S’ha deixat que el món anglosaxó gestionés aquestes relacions -només cal mirar, ni que sigui des de fora, el volum estratosfèric que tenen les ambaixades dels Estats Units i del Regne Unit a Moscou. Però també hi ha hagut obstacles interns europeus. Els antics països satèl·lits de l’URSS estan, encara, escaldats, i veuen Rússia com el permanent enemic. Les seves simpaties estan amb l’OTAN i, en bon grau, amb els Estats Units. Les raons per aquesta simpatia són evidents i, entre elles, convé no menystenir el comportament del progressisme europeu occidental que va pretendre sempre, per simpaties ideològiques, obviar que en aquells països et disparaven a matar quan pretenies marxar-ne. En conseqüència, els esforços d’aquests darrers temps del president Macron i del canceller Scholz han trobat immensos obstacles, sobretot per part de Polònia i de les Repúbliques Bàltiques.