Ultimàtum generacional

Va acabar un 2020 que se'ns quedarà marcat a foc i probablement 2021 sigui la continuació d'aquesta mateixa pel·lícula, però amb l'esperança que el dolent (o la bestiola) no se sortirà amb la seva. Estem encara a mig film.

Fent revisió del que hem deixat enrere aquest 2020 és evident que podem destacar infinitat de successos que ens han canviat a tots la vida i, per tant, seria absurd remarcar-los. No obstant això, hi ha un comú denominador millennial que no ha canviat en l'última dècada ni tampoc ha variat després de l'aparició de la Covid-19.

Si algú li preguntés a qualsevol jove quines eren les seves preocupacions abans de la pandèmia, amb total seguretat aquest respondria: Ineficàcia del mercat laboral, escassa capacitat d'estalvi i dificultat per emancipar-se (formar una família ja seria capítol a banda). Després del confinament i ja immersos en la pandèmia, els problemes de la nostra generació segueixen sent exactament els mateixos, poc ha canviat.

Cap de les vacunes que s'estan administrant solucionarà aquest problema als millennials.

"Cap de les vacunes que s'estan administrant solucionarà aquest problema als millennials"

La mitjana d'atur juvenil en els últims 10 anys a Catalunya se situa en el 35%. Actualment aquesta xifra és de més del doble que la mitjana europea. Sembla del tot surrealista parlar d'inserció al món laboral quan els costos de contractació són d'un 30% del salari brut. Un país que penalitza fiscalment la contractació i que imposa limitacions al mercat laboral, és un país que convida als seus formats joves a abandonar-ho per la porta de darrere o com reflecteixen les dades, viure de la temporalitat.

Mentre l'Administració no es percati que el seu teixit empresarial està conformat per pimes (molt lluny de l'IBEX ) i que s'abusa fiscalment d'elles, s'estarà contribuint a una societat fallida. Sembla que els nostres governants no solament aposten per lluitar contra la creació de riquesa -i ocupació-, sinó que fan també inviable la seva redistribució.

Si una patronal com Foment del Treball ha estat capaç de reflexionar sobre els salaris que s'estan pagant als joves i llançant missatges perquè aquests s'augmentin... Per què l'Administració no és capaç de contribuir a això rebaixant els costos de contractació?

I és que, parlant de salaris, és important destacar la diferència entre el salari brut i el salari net que es percep. Un obstacle més per a la seva capacitat d'estalvi que fa del tot inviable l'emancipació.

Segons Eurostat, els joves dels països del nord d'Europa (que van fer les reformes que tocaven i quan tocaven, lluny de les que s'han fet a Espanya) s'emancipen entre els 18 i els 23 anys. La mitjana europea se situa en els 26 anys. A Espanya, a conseqüència del que acabem de detallar, l'edat se situa en els 29 anys. De fet, una de cada tres persones entre 30 i 34 anys no ha estat capaç d'estalviar i trobar una estabilitat laboral i no ha pogut realitzar el seu procés d'emancipació del domicili familiar. Només ens superen països com Eslovàquia, Croàcia o Montenegro. L'elit.

L'abusiva fiscalitat que es carrega sobre els joves per adquirir un habitatge amb el seu nivell d'estalvis fa del tot impossible que puguin tenir un domicili en propietat. Però com no tot és comprar, el mercat de lloguer no aparenta ser tampoc un regal.

Intervenir el mercat de lloguer suposa un fre a l'oferta i tot això pel desistiment de funcions de l'Administració. Segons Eurostat, només el 2,5% del nostre parc de lloguer està destinat a l'habitatge protegit. Les mateixes xifres que altres "potències" com Romania, Xipre, Lituània o Grècia. En contraposició, Holanda presenta un 30% d'habitatge protegit, els nostres veïns francesos un 17% i la mitjana europea se situa en el 9,3%.

Sempre servirà com excusa parlar dels "fons voltor". La realitat és que els fons d'inversió tan sol són propietaris de 2 de cada 10 habitatges del parc de lloguer de ciutats com Barcelona, però al final, tal com ens estan acostumant, l'absència de polítiques a favor de la classe mitjana acaba destinant als nostres polítics a implementar mesures d'intervenció que ataquen al petit estalviador, propietari de la gran majoria del parc de lloguer.

Ara més que mai, els joves necessitem que l'Administració no sigui un obstacle més a sortejar. Ja tenim massa. Si no tenen la capacitat d'exercir el seu treball, la societat civil -que no és estúpida i té molts anys cotitzats en el sector privat- pot aportar infinitat de solucions i obrir una via de col·laboració públic-privada per tractar de ser un Estat més eficient. Col·laboració en lloc d'imposició sense criteri del públic al privat.

Seguir amb un mercat laboral rígid, plagat de sobrecostos per a ocupador i empleat, que genera temporalitat, salaris baixos i dificulta l'emancipació i la creació d'un nucli familiar, ens aboca a una imminent reforma de les pensions. La piràmide demogràfica no dóna per a més.

"Ara més que mai, els joves necessitem que l'Administració no sigui un obstacle més a sortejar... Si l'objectiu era trencar l'ascensor social i desmantellar la classe mitjana, el treball està sent impecable"

Si l'objectiu era trencar l'ascensor social i desmantellar la classe mitjana, el treball està sent impecable. Ara bé, encara som a temps de no carregar-nos a tota una generació que en aquests moments ja hauria de començar a estar consolidada per prendre el relleu dels sèniors.

Pot ser que es necessitin agendes com la 2030 en la qual els nostres governants no deixen de fer propaganda d'ella. Però seria també òptim dur a terme agendes focalitzades a treballar per tenir un país amb oportunitats que no castigui la creació d'empreses, treball i riquesa (estalvi) i que doni sortida a uns joves que teòricament són els més formats de la història i que seran la sustentació de l'Estat el dia de matí.