La guerra d’Ucraïna farà que comencem a utilitzar termes econòmics que ens semblaran nous, però que són tant vells com el concepte de guerra mateix. No s’acostuma a tenir en compte que una guerra s’ha de finançar. Els antics reis de l’Edat Mitjana ho sabien. S’envoltaven de nobles que els nodrien de diners, a canvi de favors posteriors. Després, les monarquies van aprendre a cobrar impostos, que eren més elevats en temps de guerra, esclar. Els recomano un film que es titula “La favorita”. Parla de la reina Anna de Gran Bretanya (1665-1714). Veient-la, un s’adona que els britànics van plegar de la Guerra de Successió -i per això els catalans ens vam quedar sense el seu suport- perquè l’esmentada reina no va voler apujar els impostos per continuar finançant el conflicte. Senzill, segons com s’ho mirin.
El cas és que d’uns dies ençà la Unió Europea (UE) -és a dir, nosaltres- hem entrat en una economia de guerra. Per dues raons. La primera és perquè hem imposat sancions. Jo no hi crec massa en aquestes sancions. Però ja veurem. La realitat és que les sancions econòmiques tenen la vesant del retorn. Com en totes les activitats econòmiques. I el retorn per nosaltres és negatiu. Si les nostres empreses no poden vendre a Rússia, aleshores els russos tenen menys productes que comprar. I nosaltres ingressem menys. Fa poc s’ha anunciat que grans empreses europees aturen les activitats a Rússia. A més, com a resposta, és molt possible que Putin ens acabi castigant fent servir els recursos energètics que el seu país posseeix. Resumint, entre les pèrdues que les empreses europees hauran de sufragar i l’apujada de preus de l’energia, les famílies europees tindran menys diners per gastar. Tot esdevindrà més car. D’això ja n’hem començat a patir-ne les conseqüències.
Ja se sap que, si hagués estat per nosaltres, avui en dia el desembarcament de Normandia mai tindria lloc: som pacifistes
Però hi ha un altre vesant menys conegut del qual els governs no en parlen gaire, per impopular. Em refereixo a la despesa militar. Encara que tard, els governs de la UE estan finançant l’exèrcit ucraïnès. S’hi han apuntat tots, com correspon. Ranquejant els espanyols, com correspon a l’estil toca timbals que caracteritza la política ibèrica. No sé si els catalans ni tant sols ho haguéssim fet -ja se sap que, si hagués estat per nosaltres, avui en dia el desembarcament de Normandia mai tindria lloc: som pacifistes. La realitat és que els governs de la UE tindran més deute perquè els diners i el material que s’envia no tornaran mai. Estarem en una situació que, a Espanya, no hem patit mai des de la Guerra Civil: estarem finançant directament una guerra.
Com que a la UE hi ha gent que pensa, i actua, per nosaltres -gràcies a Déu- aquest cap de setmana vinent -els dies deu i onze- tindrà lloc a Versalles una cimera proposada pel president de torn del Consell de la UE, Emmanuel Macron. Aquest consell, importantíssim, té per objectiu tractar els aspectes que he esmentat més amunt. Perquè, segons com vagin les coses, si la guerra s’allarga, les conseqüències econòmiques podrien ser equivalents a les del Covid. Una recessió de gran envergadura. I, es clar, tot just sortint-ne d’una altra, podríem dir que no estem per romanços.
El més important d’aquesta trobada serà la discussió d’uns fons que haurien de servir per continuar estimulant la despesa. I en dues vessants. Una seria el pur finançament de les activitats militars. Les de curt termini -ergo, finançar Ucraïna- i les de llarg termini: creació d’una força pan-europea d’intervenció militar. No deixar-ho tot en mans de l’OTAN ja que, com vaig explicar la setmana passada, i com s’ha demostrat en aquest conflicte, els nostres interessos ja no són tant anglosaxons com ho havien estat. I el president Macron i el canceller Scholz n’han sortit escalivats en evidenciar-se impotents a l’hora d’intentar evitar el conflicte armat. L’altra part dels diners que s’han de recaptar hauria de servir per diversificar les fonts d’energia de les que s’alimenta la UE -tant en característiques com en proveïdors- i accelerar la transició cap a les renovables.
Bona part dels frugrals estan a tocar de Rússia, i una defensa comuna i solidària els interessa, evidentment - li han vist les orelles al llop
Es parla, altre cop, de quantitats multimilionàries. D’aquelles que fan voltar el cap. I això requerirà, un cop més -i serà la segona-, que s’hagi de parlar de mutualitzar el deute. És a dir, no es tracta que els membres de la UE aportin diners, sinó que la UE emetria deute del que serien garants tots els membres solidàriament. Com ja va succeir amb els fons NextGen. Ara les discussions poden ser llargues, com sempre. Però l’escenari ha canviat. Bona part dels frugals -el nom que reben els estats que no volen estirar més el braç que la màniga- estan a tocar de Rússia geogràficament: Suècia, Finlàndia, les Repúbliques Bàltiques, Àustria, etc. I una defensa comuna i solidària els interessa, evidentment -li han vist les orelles al llop. Si hi sumen França i Alemanya, és probable que el tema avanci. Poc a poc, com tot a la UE. Però que avanci. El fet consolidaria un aspecte del finançament europeu que era tabú fins fa poc: l’emissió de deute europeu. Un fet que pot empènyer la UE a un finançament federal normalitzat com el que Hamilton va impulsar als nounats Estats Units.
Serà qüestió d’anar-ho seguint. El tema és importantíssim. Va d’augmentar la unitat de la UE, aproximant-nos a un estat federal que, en comptar amb eines militars de defensa comuns, podria portar-nos a pensar en com defensar millor els nostres interessos davant del món. Veurem com se’ns n’informa. De moment, la nostra premsa ni en piula.