La lenta transformació de les universitats

Quan parlem de transformació educativa hi ha qui posa el focus en l’evolució de les metodologies docents, amb més o menys tecnologia pel mig i amb major o menor èmfasi en el rol del docent, l’empoderament de l’alumne o la tipologia de materials i recursos didàctics que es fan servir, per citar alguns detalls. Però el veritable repte per a la transformació educativa potser no depengui tant d’una mirada endògena cap als seus propis mètodes i recursos, sinó d’entendre el canvi de context i mirar d’adaptar-se a la transformació de la societat.

Si apliquem una mirada històrica molt esquemàtica, potser massa, la revolució industrial va modificar les universitats i les va esbiaixar, potser també massa, cap a un rol capacitador per poder accedir al mercat de treball. D’una universitat que era porta d’accés al coneixement, cap a una altra universitat que és porta d’accés a un lloc de treball. Això va condicionar no només els processos formatius o el disseny dels plans d’estudi, sinó sobretot els processos d’avaluació i acreditació.

Les aules de les universitats es van omplir de gent àvida abans de títols que de coneixements

L’acreditació es va convertir en el certificat d’idoneïtat per a una posició laboral. Donat un concurs per a un lloc de treball amb massa aspirants, el primer filtre era entre qui tenia un certificat acreditador i qui no en tenia cap. Un mal estudiant dominat per la desídia, que fins i tot potser ha copiat en algun examen, passava el primer filtre si disposava del corresponent títol universitari firmat pel rei o el rector, en nom seu. Pel contrari, un professional amb 15 anys d’experiència però sense el corresponent certificat universitari es quedava sense opcions d’accés. Algun filtre s’havia de posar, deien. L’accés a l’acreditació només era possible pel circuit acadèmic -no es donen títols si no et matricules i vas a classe uns quants anys- i això va acabar per pervertir-ho i omplir les aules de gent àvida abans de títols que de coneixements. I el que és pitjor, orientar els processos cap a l’obtenció del títol.

És perfectament possible superar assignatures universitàries aprovant un examen o lliurant un exercici, però sense haver participat en cap procés educatiu ni haver acreditat comprensió o capacitat crítica. Això ja no passa a moltes assignatures, però encara passa a massa assignatures. El sector públic continua contractant amb el títol com a filtre d’accés, però el sector públic cada cop contracta menys. I en un context on molta gent té un títol, el sector privat valora cada cop més l’experiència, l’actitud, les habilitats, les capacitats relacionals o els recursos propis per resoldre un repte o afrontar una situació. Però l’acreditació continua centrada en coneixements i no en habilitats o capacitats i, per tant, l’acreditació continua sent obsoleta.

Necessitem perfils capaços no només de col·laborar amb altres àrees de coneixement, sinó també d'entendre-les

Tenir el títol de química no garanteix ser un bon químic, ni té res a veure amb ser un bon professional o un bon ciutadà. I pot ser que els actuals sistemes d’avaluació tinguin problemes per avaluar aquests aspectes, per tant, difícilment els podran acreditar. Necessitem models cada cop més híbrids. Els actuals reptes superen els límits de qualsevol disciplina, i necessitem perfils capaços no només de col·laborar amb altres àrees de coneixement, sinó també d’entendre-les. I també han de ser capaços de col·laborar amb altres cultures, altres maneres de fer i altres maneres d’entendre el món, així que cal mestissatge tant tècnic com cultural. Traspassar les nostres fronteres europees i relacionar-nos amb altres continents, i traspassar les nostres fronteres cognitives i relacionar-nos amb la resta de disciplines. Un concepte ampli de mobilitat i, posats a acreditar, aprendre a avaluar-lo per poder donar fe que s’ha assolit.

Sense repte podria no haver-hi esforç, i si acceptar el repte és voluntarista, l'esforç també ho serà

Si aixequem el focus i prenem perspectiva més enllà de l’ensenyament, una organització de qualsevol sector d’activitat només es transforma si hi ha canvis efectius en la seva orientació i estratègia, en les seves operacions i activitats, i en la seva cultura i estructura organitzativa. No es pot abordar una transformació si no s’està realment disposat a incidir en tots tres factors, el perquè, el com i amb qui. I com que al darrere de tot això sempre hi ha persones, les persones només canvien per necessitat, rarament per caprici. Un esforç gran només s’aconsegueix si hi ha una necessitat realment greu: una amenaça de tancament, el risc de perdre la feina, l’aparició d’un competidor ferotge...

Hi ha pocs casos d’indústries que s’hagin transformat si tots els seus equips tenen garantit el sou i la continuïtat en el lloc de treball. Sense repte podria no haver-hi esforç, i si acceptar el repte és voluntarista, l’esforç també ho serà. La situació del sector educatiu no és tan greu, la majoria dels seus membres no veuen amenaçada la seva situació personal i l’aparició de nous jugadors amb capacitat certificadora està molt protegida pel regulador. Tot apunta a un procés de transformació lent i suau, del qual parlarem durant molt temps. Massa.