Aquest estiu es va presentar al públic el Model 3 de Tesla, l’utilitari amb què Elon Musk vol inundar el món amb vehicles elèctrics i també la ciutat de Barcelona, com fa pensar la pròxima inauguració de la seva botiga. Amb una autonomia que pot anar dels 350 als 500 km segons que s’opti per la bateria estàndard o per una d’ampliada i amb les sofistacions tècniques i de disseny que fan les delícies dels amants dels cotxes, tot augura que pot representar el punt d’inflexió, tan necessari, entre l’era del motor de combustió interna i l’era del motor elèctric. El seu promotor en canta, lògicament, les meravelles, però també ho fan periodistes especialitzats que l’han provat. L’enviat de Business Insider i el de Bloomberg coincideixen fins i tot en la manera d’expressar l’experiència: “Acabo de conduir el Model 3 de Tesla i ho canvia tot” escriu l’un; “Conduir el Model 3 de Tesla ho canvia tot” afirma l’altre.
L’expansió del vehicle elèctric és un desig molt compartit, però necessita una oferta atractiva, tant en les prestacions del vehicle com en el seu preu, a més d’una certa empenta pública. Fins avui, el rol dels governs s’ha enfocat a donar incentius per a l’adquisició, més o menys significatius segons el país; han abastat des de bonificacions fiscals fins a facilitats per aparcar o per circular per carrils més ràpids. Un paquet “agressiu” d’estímuls té efectes constatables: a Noruega, que s’ha citat sovint com a model, el 40% dels vehicles que es venen ja són elèctrics –de fet, un de cada cinc vehicles elèctrics que circulen per Europa ho fa per carreteres noruegues.
Òbviament, aquest impuls té molt a veure amb dos reptes enormes: un de caràcter global –el canvi climàtic– i un altre de caràcter local, però present a pràcticament totes les urbs mitjanes i grosses del planeta –la contaminació atmosfèrica. En tots dos casos, el transport basat en combustibles derivats del petroli en té una gran responsabilitat. Per això, la progressiva substitució del parc mòbil per vehicles elèctrics representa una esperança en aquest sentit. Alguns confien que el mercat hi durà naturalment, altres creiem que la implicació pública és imprescindible perquè la transició no s’eternitzi.
"L’èxit definitiu del vehicle elèctric com a gran solució va indefectiblement lligat a la transició energètica cap a les fonts renovables"
De totes maneres, la conclusió que els vehicles elèctrics ens resoldran, de cop i volta, els dos problemes esmentats és precipitada. Cal preguntar-se com es produeix l’electricitat consumida: si ho fa a partir de combustibles fòssils, el problema s’ha derivat, però no s’ha eliminat. En l’aspecte del canvi climàtic, les emissions serien superiors si la font és el carbó, però inferiors si és el gas natural; en qualsevol cas, es continuarien alliberant gasos amb efecte d’hivernacle cap a l’atmosfera. Pel que fa a la contaminació, òbviament desapareixeria de les ciutats però es concentraria a l’entorn de les centrals generadores d’energia, encara que, en aquestes, seria més fàcil i eficaç establir sistemes de filtratge que retinguessin aquestes substàncies nocives.
No pretenc aigualir la confiança en el vehicle elèctric –al contrari, des d’un punt de vista social i ambiental, els guanys són innegables. Ara bé, convé que aquesta qüestió, com totes les relacionades amb la sostenibilitat, s’abordi amb una visió àmplia i no fragmentària: els fronts d’atac són sempre més d’un i, si no es tenen en compte tots, podem quedar frustrats perquè els resultats no siguin els esperats.
L’èxit definitiu del vehicle elèctric com a gran solució va indefectiblement lligat a la transició energètica cap a les fonts renovables. Són dues cares de la mateixa moneda i, per això, és imprescindible que hi hagi una visió estratègica que les uneixi. El lideratge públic és, doncs, essencial.