Costa molt, baixar el ritme. Especialment, quan estem acostumades a rutines frenètiques i a fer girar la centralitat de tot allò que fem amb la feina. És veritat que, en aquests anys que vivim, la feina s'ha convertit en molt més que una cosa que fem a canvi de diners. Tanmateix, crec que no és fins que estem a punt de fer vacances que realment som capaços de valorar que rellevant és no només per a la construcció de la nostra identitat, sinó també per omplir el nostre temps amb altres coses.
Tinc un amic, més gran que jo, què es va jubilar fa uns anys. I el buit existencial que va sentir quan es va adonar de com havia destinat tantes i tantes hores de la seva vida en la feina va ser un abisme. De cop i volta, tenia més de seixanta hores a la setmana que no sabia com gestionar. Els seus amics treballaven, la seva dona també, els seus fills estaven a la universitat i ell, sol a casa i amb tot el temps del món, es va adonar que o començava a buscar alguna cosa a fer o els quaranta anys vinents de la seva vida serien molt avorrits. Així, va començar a anar amb bicicleta, a fer de voluntari a una associació local, a anar a veure més als avis i la família o ajudar alguns amics a fer processos feixucs com ara mudances o dissenyar interiors. El meu amic ja fa uns anys que té aquesta vida, i ara justament pensa el contrari: quants anys abans s'hauria hagut de jubilar!
"En aquests anys que vivim, la feina s'ha convertit en molt més que una cosa que fem a canvi de diners"
Quan penso en què vull ser, de gran, sempre em ve al cap l'anunci d'una marca de joguines de Barcelona que visitàvem un cop a l'any. A l'aparador, hi havia escrita la frase "io da gan bui se patit". Però la meva germana petita és dislèxica, un impediment que sempre ens ha portat molts somriures, i ella va llegir, erròniament o potser no tant, "jo de gran vull ser feliç". A casa s'ha convertit en un habitual recordar les frases de la Mimiona, que sempre són inesperades però punyents. El cas és que sempre he tingut molt present que l'objectiu de la vida és la felicitat, no només com a fita teleològica, sinó com a quotidianitat. I quan arriba el moment a prop de les vacances penso fins a quin punt la meva feina em fa o m'ha de fer feliç, o si m'hauria de jubilar prematurament.
L'editorial Capitán Swing publicarà un llibre aquesta tardor que es dirà La feina no t'estima (Work won't love you back, en anglès) de Sarah Jaffe, que fa referència al sobreesforç que moltes persones fan per la seva feina, per arribar a ser "algú", per tenir "èxit professional" o per ocupar posicions de poder. La feina no t'estima, les teves tasques i tot allò que et preocupa, llevat que salvis criatures de morir ofegades o curis càncers, pot esperar i no és mai imprescindible.
"Quan arriba el moment a prop de les vacances penso fins a quin punt la meva feina em fa o m'ha de fer feliç"
Tanmateix, hi ha coses, coses per les quals pots rebre diners, que sí que poden ser un motiu de felicitat. En el meu cas, escriure. En el cas d'algú altre, construir cases, organitzar activitats, servir cerveses fredes o acollir conferències sobre temes interessants. Per d'altres pot ser fer el burro a la televisió o treballar amb un equip de persones fantàstic. Per algunes persones la seva feina pot ser significativa, per a d'altres no. Algunes tenim la sort de poder treballar d'una cosa que ens omple, i d'altres s'han de guanyar la vida perquè si no el sistema les mataria. Totes, però, treballem. I com que és evident que no ens podrem jubilar en els pròxims anys, i tampoc no tenim, encara, prou múscul per canviar el sistema, no tenim gaire alternativa. Per això, dins de les nostres limitacions, hem de tenir com a objectiu viure com una jubilada.