En un moment com l’actual, en què el català presenta tots els símptomes propis de les llengües en perill d’extinció, no deixa de sorprendre, per inversemblant, que avui prop de 4.000 persones segueixin sense plaça per començar a aprendre català a través del Consorci per a la Normalització Lingüística. Tenim, ni més ni menys, 3.867 persones en llista d'espera per fer el curs de nivell bàsic de català, unes classes pensades per tots aquells que volen aprendre la llengua des de zero, i en què solen inscriure principalment el col·lectiu de persones nouvingudes.
I és que en els últims anys aquesta demanda no tan sols ha crescut sinó que ho ha fet a un ritme vertiginós. Si comparem les dades del curs bàsic d'aquest 2024 amb les de fa tan sols sis anys, la llista d'espera s’ha multiplicat per quatre, passant de les 900 persones el 2018 a les gairebé 4.000 persones d’enguany.
La nota positiva de tot plegat, el bri d’esperança, és que hi ha un interès tangible en aprendre la llengua pròpia de Catalunya. Que contra tot pronòstic, tot i el pessimisme generalitzat, perquè no estem en condicions per tirar coets, entendre i parlar el català es continua veient com un instrument d'integració al país i, per què no dir-ho, d'ascensor social.
"Entendre i parlar el català es continua veient com un instrument d'integració al país i, per què no dir-ho, d'ascensor social"
El que costa de pair, per moltes explicacions i mil raons que se’ns vulgui donar, és que la nostra administració no estigui a l'altura d’aquesta situació. Si com a societat i com a país ens inquieta la salut del català i la seva pervivència, i alhora reivindiquem la integració d’una immigració que no deixa de créixer, perquè en els darrers 36 anys hem passat de la Catalunya dels sis milions a la Catalunya dels vuit milions, l’oferta formativa del català és una necessitat essencial que cal resoldre, sigui quina sigui la dificultat, l’esforç o la inversió econòmica que calgui.
Aquesta legislatura, per primera vegada a la història, la Generalitat de Catalunya té una conselleria de Política Lingüística. Fantàstic, celebrem-ho. Però, més enllà de la novetat, una consellera de la llengua per fer què, si ja d’entrada deixem fora dels cursos de català el 6% de les persones que ho sol·liciten?
La llengua catalana es troba en una situació de clara debilitat i necessita no tan sols més i millors recursos, sinó empenta i iniciativa política. En cap cas es tracta de menystenir o criminalitzar el castellà, res més lluny de la realitat. Simplement, cal posar en relleu que la llengua pròpia de Catalunya és el català, i que aquesta ha de funcionar com un element de cohesió social. Per tant, es fa més necessari que mai actuar de forma decidida en aquells àmbits on es troba en inferioritat per contrarestar la situació.
"La llengua catalana es troba en una situació de clara debilitat i necessita no tan sols més i millors recursos, sinó empenta i iniciativa política"
Sovint penso que ens hauríem d’emmirallar en Andorra, pel que fa al català. El pes que aquest país dona a l’oficialitat de la llengua catalana és envejable. Precisament, aquest passat mes d’abril el Principat va aprovar una llei històrica que exigeix tenir un nivell mínim de català a tots els seus residents. I encara més. Les empreses hauran de garantir l'atenció al públic en català i les administracions estaran obligades a fomentar la promoció de les obres audiovisuals en aquesta llengua. Per tant, si un client s’adreça en català a un cambrer o un botiguer, per citar un exemple, aquest haurà de mantenir el català o podrà ser sancionat.
Us ho imagineu, això, aquí, a Catalunya? Riure per no plorar, sobretot quan encara n’hi ha que proclamen fer el català una llengua “més atractiva i més amable”.
Per llogar-hi cadires. El català no ha de convèncer, s’hauria d’imposar, hauria de ser un requisit imprescindible per viure i desenvolupar-se a Catalunya. Vull viure en català, avui i demà, sempre. Hi tinc dret i no vull que me l’arrabassin.
Alguna volta m’he sentit dir que és una falta de respecte no respondre en castellà quan qui em parla ho fa en aquesta mateixa llengua. M’ho he trobat massa vegades, de fet, i sobretot a les xarxes socials, on la tònica acostuma a ser més abrandada. I és aquí quan jo em pregunto: m’he de sentir malament, o considerar-me grollera, per triar expressar-me en la meva llengua a casa meva? Perquè posats a parlar de maleducats, aquí repartiria clatellades per totes bandes. Som uns maleducats els catalanoparlants quan deixem d’utilitzar la nostra llengua dins el nostre territori per qualsevol pretext. Conscientment o inconscientment, nosaltres massa sovint som els primers a devaluar la nostra parla. Però també són maleducats els castellanoparlants i la resta de nouvinguts quan no posen interès a entendre i parlar l’idioma del nostre país. Així no fan altra cosa sinó infravalorar el català.
Dit això, deixem-nos de romanços i treballem tots plegats per revertir la situació. Les administracions, amb més aposta en l’educació en llengua catalana i la normalització del seu ús en tots els àmbits de la societat. I la ciutadania, estimant el català, mantenint-lo, viralitzant-lo, convertint-lo en motiu d’orgull i segell d’identitat.
Els anys que venen marcaran el futur de la llengua catalana. Demà és ara, de nosaltres depèn.